La punta del dit

De ben segur coneixeu la dita que afirma que hi ha dos tipus de persones, les que quan algú assenyala amb el dit cap a un punt miren cap a la direcció assenyalada i les que es fixen en la punta del dit sense mirar més enllà. No cal dir que les que tenen una actitud més constructiva, més oberta i, en definitiva, més de futur acostumen a ser les primeres. La política del govern de la Paeria de Lleida sembla que és la de mirar permanentment la punta del dit i, fins i tot, es pot arribar a pensar que el que es vol és que tots els ciutadans estiguem entretinguts mirant el mateix, quan tots ja sabem que a la punta del dit només hi ha l’ungla. En la meva opinió, la política de supervivència de l’equip de govern els ha portat a perpetrar tot un seguit de despropòsits que allunya la seva gestió dels interessos municipals dels objectius que haurien de ser la seva prioritat. Aconseguir una ciutat més amable, ordenada i justa pels seus habitants, exercir el lideratge i la capitalitat d’aquesta part del territori nacional, analitzar i programar les accions de futur que enforteixin el nostre teixit social i econòmic i participar de manera mancomunada i solidària en els grans reptes que el país te plantejats en podrien ser alguns. Difícilment es pot fer això quan es menysté la llengua pròpia, la que tant ha costat de mantenir viva i de guanyar espais, en benefici de la viabilitat del pacte amb Ciudadanos de l’inici d’aquest mandat, un autèntic pacte de la fam per evitar que les coses canviïn i que Lleida se sumi, com és la voluntat majoritària dels seus habitants, al procés d’independència que viu el país. Dir que et sembla bé la participació del 9-N com a expressió de la voluntat ciutadana i alhora mostrar comprensió perquè es pugui jutjar Francesc Homs per aquesta mateixa votació també forma part d’aquest voler acontentar tothom per acabar situant-se en l’eix mateix de les polítiques més reaccionàries. Com és també un despropòsit assegurar que estàs per la xarxa comercial de proximitat i, al mateix temps, ser els principals abanderats de la implantació de grans superfícies que, si s’executa segons manifesten, pot significar a mig termini la mort per esllanguiment del comerç tradicional que dóna vida a la ciutat. Tampoc té credibilitat embarcar-se a bombo i plateret en propostes que només han tingut recorregut mediàtic i que mai s’han acabat de concretar i, en canvi, es deixen passar oportunitats de situar-nos com a protagonistes actius de l’economia del coneixement que lidera el món i contribueix a assegurar el futur. Com també considero un error no impulsar l’acció de base dels nostres creadors en l’àmbit de la cultura per dotar Lleida d’una ànima d’orgull, fortalesa i ambició, un esperit que puguem exhibir i en què ens hi puguem reconèixer. Es fa una política per la qual s’abaixa un 2% l’IBI, dels més cars de l’estat com sabeu, que ve a suposar una mitjana de dotze euros a l’any, alhora que es vol encarir el rebut de l’aigua dos euros, que també representen 12 €/any. Com diu un meu amic, on és la boleta? Tot això són exemples de com van les coses a casa nostra, i no van bé. La majoria d’aquestes disfuncions no hi serien si es donés veu a la ciutadania i es respectessin les seves prioritats, l’interès general per davant del particular, acció a la qual estan obligats tots els que exerceixen l’activitat pública, si més no, mentre representen el conjunt dels ciutadans. Faria bé el govern municipal a reflexionar i preparar el debat d’un pla que dibuixi la Lleida del futur, tot millorant la del present. Penso que la Paeria ha d’actuar com el principal dinamitzador públic d’una nova economia que no es pot basar en els vells axiomes, ni en el fons ni tampoc en les formes. No és hora ja de sortir a captar empreses i emprenedors per construir un clúster agroalimentari potent, en un territori considerat com el rebost de Catalunya i del qual Lleida és la capital? No toca més fer això que esperar còmodament asseguts que vinguin les grans empreses de distribució per obrir supermercats de gran dimensió? Coneixem quines actuacions s’han fet des de la Paeria per tal d’ajudar que Agrotecnio tingui el finançament que li pertoca i pugui esdevenir la referència entre els centres de recerca agroalimentaris del sud d’Europa, tal com reclama la vocació històrica de les nostres comarques cap a l’alimentació i l’agricultura? Són conscients del debat obert entre la comunitat cultural del nostre territori? El faciliten? Aquests són només alguns dels temes que ara mateix s’haurien de discutir i afrontar. Temes que necessiten respostes clares i compromeses i no populismes de baixa volada. Convé mirar més enllà del dit, amb urgència.