Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

COLABORACIÓN
  • FRANCESC PLA FALIP
Secretari de comunicació i de polítiques socials i LGTBI d’erc

La memòria i el desig de no caure, de nou

20/02/2017 a las 05:36
La memòria i el desig de no caure, de nou

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© La memòria i el desig de no caure, de nou

Aquests dies a l’aula llegíem el text d’Òscar Wilde El Príncep Feliç i treballàvem el contingut i les intencions de l’autor. Els costava entendre l’adjectiu feliç, tot i que després hi anaven arribant. Al final de classe, quan parlàvem de la generositat i la injustícia, uns quants admetien que el món que coneixen no ajuda gaire a ser procliu envers els altres. Davant la crítica social del conte, davant la censura de Wilde al comportament de la gent benestant i de les autoritats, comprenen que potser ells poden canviar-ho si realment s’ho creuen i si a mesura que passen els anys no perden aquesta visió del que és possible. És interessant veure què se’n treu, d’aquesta gent del primer curs de l’ESO, potser caldria escoltar-los més, però potser caldria parlar-hi més, oferir-los exemples i deixar-nos amarar del seu esperit més pur, encara.

Tot plegat m’ha fet pensar en les portades que acaparen els noticiaris de la televisió i en la programació especial de Catalunya Ràdio sobre els refugiats, i pensava en la reacció de la gent quan ho veu a través de la pantalla o bé ho sent a través de les ones. Pensava i observava les reflexions i comentaris dels companys, dels amics... de la gent del bar mentre feia una cervesa. Hom posava aquella cara de desaprovació, hom mirava amb certa tristesa aquelles imatges impactants que ens colpeixen... Però hom mirava i després s’escapava aquella frase de justificació, aquella por irracional, aquell neguit a allò que està lluny de casa i que no sabem què porta. I per la pantalla, després d’unes paraules airades reclamant anar a la manifestació de dissabte... silenci, excuses, altres coses, ho miraré per la televisió, jo...

Parlem sovint d’allò que ens agradaria i d’allò que no ens agrada, en parlem, en parlem, en parlem, en parlem i en... però fem? Jo sempre dic als meus alumnes que Som el que fem i que cal ser conseqüent, i que això no és sempre fàcil. Sense voler, potser sense voler, restem indiferents. És cert, no fem res per empitjorar la situació, ens amaguem darrere la nostra insignificança, darrere la poca o nul·la repercussió del que podem fer i no fem res! Som indiferents... som millors? No!

No fa pas gaire vaig veure el testimoni de la Neus Català a Un cel de plom de Carme Martí adaptat per al teatre per Josep Maria Miró i interpretat per una magnífica Mercè Arànega, un text amb una força increïble i una interpretació sublim i deia cap al final:

“[...] Ara sí. Puc tornar al meu país. Als seixanta anys! Continuo pensant que tinc l’obligació. La tenim. Testimonis del que va passar. Recordar. Perquè no es torni a repetir enlloc més. Continuo lluitant i lamento que torni a passar: Xile... Argentina... Brasil... I faré 70 anys. [...] La història es repeteix: Rwanda... Bòsnia... Gaza... I tornarà a repetir-se. [...] L’única mort que em preocupa és la de la memòria”

I el text podríem continuar-lo amb Síria... Afganistan... No tinc clar si aquesta llista la podrem tancar mai, no tinc gens clar si arribarem a interioritzar el dolor, el patiment i la incomprensió, l’absurd, l’odi i la ignorància. Avui mirem i observem el trist paper d’una terra lliure i democràtica forjada amb llàgrimes, murs, tanques i crematoris. Contemplem com aquesta Europa nostra que va compungir-se i prometre’s no tornar a caure, té la fermesa del fang i les paraules buides dels mentiders. I nosaltres els mirem i els donem suport amb tots els silencis i totes les mirades al terra, avergonyides, covardes i atemorides. Fa quatre dies nosaltres demanàvem una llar i avui la neguem. Hipocresia.

Però no cal anar massa lluny per adonar-se que alguna cosa no funciona. Mentre les grans empreses energètiques presenten anualment milers de milions d’euros de benefici, veïns nostres amb sous miserables i feines precàries, amb sort (perquè n’hi ha d’altres que no tenen ni això) se les veuen i desitgen per arribar a final de mes, per pagar unes factures més que abusives que engreixen panxes més que plenes. Avui, els bancs que van sobreviure amb els diners de tots, reparteixen somriures amb les carteres plenes de sofriments que gasten al passeig de Gràcia, per exemple.

I quan agafem el tren per moure’ns i veiem com un individu ataca verbalment i físicament un altre per una simple qüestió de raça, religió... per ser diferent, no hi diem res. No fem res. Pensem, indignació, però... No fem res. De fet sí que fem: agredim verbal i físicament per consentiment.

No obstant això, encara hi ha gent que es rebel·la i diu prou i diu no volem seguir per aquest camí. Encara hi ha gent que s’ajunta i treballa per millorar aquesta casa nostra, per millorar la casa de tots, la terra, la consciència... Hi ha molta gent que treballa amb el cor, les mans, el cap, el desig, el sacrifici. I ens ensenya que encara hi ha esperança i que l’ésser humà no és mort.

Les reivindicacions socials són fonamentals, creure en una manera millor de viure és extraordinàriament necessari. Els exemples ens han de fer forts i ens han d’empènyer a creure’ns aquest camí. El cor dels homes i les dones, les seves ànimes, lluiten per no perdre la memòria. I el jovent, aquests nois i noies que avui estan a l’escola s’han de creure aquest camí perquè demà el puguin construir. Aquests nois i noies que demà governaran, decidiran i ens portaran, vull creure, a bon port.

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre