Català
Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

COLABORACIÓN
  • MONTSERRAT MACIÀ I GOU
Directora de l’IEI i exdirectora del Museu de Lleida (maig 1999 - març 2015)

El Museu de Lleida i Sixena: un relat indestriable

Actualizada 10/09/2017 a las 09:46
El Museu de Lleida i Sixena: un relat indestriable

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© El Museu de Lleida i Sixena: un relat indestriable

SEGRE

El Museu de Lleida: diocesà i comarcal és una institució museística resultat de la suma de col·leccions centenàries que va obrir les seves portes, en la seva fisonomia actual, enguany farà 10 anys. Un Museu amb un disseny arquitectònic icònic, obra de Joan Rodón, i un relat museogràfic que explica l’evolució històrica i artística del Pla de Lleida i, en especial, del territori que conformava l’antic Bisbat de Lleida, segmentat el 1995 i 1998 arran el decret “Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione”, que va comportar el litigi, obert encara, per les obres procedents de les parròquies annexades al Bisbat de Barbastre.

És precisament aquesta narració, la del passat comú entre els pobles de la Franja d’Aragó i els de Lleida, el que atorga singularitat a aquest museu. Singularitat perquè no hi ha un altre espai museogràfic on s’expliqui l’esdevenir històric d’aquests territoris que han estat units per una mateixa realitat cultural i social des del 1149 i fins als darrers anys del segle XX, definit i delimitat per l’antic Bisbat de Lleida.

És per això que dins el discurs museogràfic de l’exposició permanent del Museu de Lleida, sobretot a la part que correspon als segles de la baixa edat mitjana, i deixant de banda els béns culturals procedents de les parròquies segregades, les obres del Monestir de Santa Maria de Sixena (ubicat dins la província d’Osca i dins els límits de l’antic bisbat de Lleida fins al 1995), hi tenen un paper destacat, tant per la importància del cenobi dins la història de la Corona d’Aragó com per la seva significació patrimonial, artística i religiosa dins del territori de l’antic Bisbat de Lleida.

El Reial Monestir de Sixena va ser fundat el 1188 per la reina Sança i va quedar indestriablement lligat al casal de Barcelona en tant que es va convertir en panteó reial; allí s’hi van enterrar la fundadora i el seu fill, el rei Pere el Catòlic. La rellevància del convent, que en poc temps es va convertir en la casa de les filles dels llinatges més poderosos i influents de la Corona d’Aragó que optaven a la vida religiosa, va comportar que, amb el temps, s’enriquís amb un valuós patrimoni artístic. Un patrimoni la dispersió i èxode del qual té com a punt d’arrencada la desamortització del 1835 i la Guerra Civil com a moment àlgid de la seva desmembració, crema i, fins i tot, desaparició.

Una part dels béns artístics que van sobreviure als fets bèl·lics del 1936 i van romandre al monestir van anar ingressant, entre les dècades del 50 i 60 del segle XX, al museu de la diòcesi dins el territori on s’inseria Sixena, és a dir, al Museu Diocesà de Lleida; i la resta van ser adquirits els anys 1983, 1992 i 1994 per la Generalitat de Catalunya arran del trasllat de la comunitat santjoanista de Sixena al convent de Valldoreix (Barcelona). La part més important des del punt de vista artístic d’aquesta adquisició es va dipositar al Museu Diocesà amb un total de 44 obres, i és per això que avui formen part del fons del Museu de Lleida: diocesà i comarcal. La resta, en concret 53 elements, es van dipositar al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Els sepulcres de fusta policromada de les priores Francisquina d’Erill i Castro, Beatriu Cornel així com el d’Isabel d’Aragó, germana del comte d’Urgell Jaume el Dissortat, entre les altres obres que en procedeixen, ens evoquen l’esplendor perdut d’un cenobi imponent i poderós en la pell i l’ànima en què va caure la dissort de la història, una dissort que hi roman encara avui: un monestir gairebé en ruïna, que dorm el somni dels plàcids esperant la seva restauració malgrat ser Monument Nacional des del 1923 i que, altrament i com és sabut, veu com des d’Aragó es mantenen els litigis oberts reclamant a Catalunya les obres que, com aquestes caixes funeràries, en procedeixen. Són obres d’art de primer nivell que permeten múltiples lectures, com la relativa al poder de la imatge per perpetuar la memòria de les finades o l’anàlisi de l’estil artístic dels pintors que les realitzaren o, també, els encàrrecs rebuts per aquests dins el territori de la Corona d’Aragó i des d’epicentres artístics. Però la lectura més important pel relat matriu de l’exposició permanent del Museu de Lleida és que tots els béns culturals procedents de Sixena, així com la resta d’obres que conformen el fons del Museu, ens parlen i il·lustren, a mena de llegat, aquella unitat del territori homogeni que va constituir l’antic Bisbat de Lleida.

Aquests sepulcres formen part, precisament, del conjunt d’obres que la Generalitat de Catalunya va dipositar al Museu Diocesà després d’haver-les adquirit a les santjoanistes quan van deixar el convent de Santa Maria de Sixena i es van traslladar al de Valldoreix. I per tant, i com és sobradament conegut, avui són objecte d’un trist, cruent i gairebé pecaminós litigi, la seqüència del qual ha fet córrer rius de tinta i que, per sabut, no detallaré. Tot amb tot, i malgrat tots els intents, el Museu de Lleida conserva, encara, les 44 obres adquirides. Té, però, l’espasa de Dàmocles al damunt. Si la reclamació al jutjat d’Osca de desposseir-lo dels béns de Sixena comprats per la Generalitat prospera, suposarà un precedent amb conseqüències patrimonialment letals per a multitud de fons museístics de l’Estat i d’altres latituds; però sobretot conforma una amenaça gravíssima per al significat del relat de Museu de Lleida: diocesà i comarcal.

És més, amenaça el valor patrimonial de la mateixa institució museística atès que és, precisament, en el conjunt de tots els béns que conformen la col·lecció on rau el valor singularíssim del Museu i, doncs, a mantenir la memòria històrica d’una regió, la de l’antic Bisbat de Lleida, de la qual n’és el testimoni material. I d’especial significació per al patrimoni cultural de Catalunya.

Etiquetas

Uneix-te a la comunitat SEGRE!


Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre