A Don Manuel Lorite, en el seu adéu

L’església plena

de gom a gom, en silenci. Un silenci de respecte, d’admiració, d’afecte. Silenci de comiat d’una família, la família Lorite, una gran família. D’un barri, d’un club, d’un gran club, la UE Balàfia. De comiat d’un gran home de Lleida, d’un gran home de Balàfia, de comiat a Don Manuel. De Don Manuel Lorite.

Feia poc més d’una setmana que el vaig poder saludar. Estava a la terrassa del camp de futbol on els 50 anys d’història del club que ell va celebrar amb perfectes condicions fa un any, ens donaven l’alegria que el camp portés el seu nom. Des d’aquella terrassa veia sobretot molts nens i joves, amb el color verd que els identifica. Amb orgull, va deixar anar un “que gran s’ha fet això”. Una obra d’anys de lluita, d’esperança, de treball; un treball que no s’acaba mai i, a més, un treball que té com a única gratificació el servei als altres. Mirava amb orgull una nova presentació del club, estrenant equipació. El Francesc, el nou president, li explicava que enguany gairebé els han pispat el coordinador, que el David ha anat a entrenar al Lleida però que també es queda aquí i que també mantenen l’equip de futbol inclusiu. És molt bona feina, però els jugadors s’ho mereixen, continuava explicant-li. Això i moltes més coses que ell durant tantes i tantes temporades ja havia viscut en primera persona.

Enguany està sent molt dur per al nostre futbol. El Ramon Farrús va ser el primer a deixar-nos, després d’una llarga malaltia que va saber portar sempre estant al peu del canó i sempre dedicat al seu Atlètic Segre i als seus jugadors, tècnics, famílies i als seus companys de directiva que fan que el club sigui el que és, molt gran. A principis d’any ens deixava també Ñaca Llorente, un d’aquells jugadors que es fan estimar. El recordarem amb la samarreta del Lleida, sempre de bon humor. Quina gran persona, quin gran jugador. El va seguir l’Emili Vicente. Va caure fulminat fent esport, el que més estimava. Una persona amable, que tota la vida s’havia dedicat al futbol, que va estar tan vinculat a la nostra ciutat, al nostre INEFC, al Lleida i al món del futbol en general. Vam ser companys, juntament amb el Josep Ponts i l’Enric Herreros, en l’elaboració d’un molt interessant estudi sobre el futbol de base, un treball que sempre recordaré per les persones que estàvem en aquella comissió. Quin buit que vam sentir amb el seu adéu... I després vam tenir el cop de la pèrdua de l’Antonio Palau, O Rei Palau. Què dir d’ell? Un bon amic, un amic estimat, lo tractor de Torrefarrera. El Lleida li ha dedicat recentment una escultura i la porta número 7 al Camp que tant va estimar i que tant el trobarà a faltar.

I ara, Don Manuel Lorite. El món del futbol lleidatà plora. El món de l’esport plora. Hem perdut grans homenots, gent molt gran de la nostra ciutat. Gent que ha fet molt pel nostre esport. Persones que són un exemple viu del que es pot fer des de l’esport per la nostra societat, pels nostres joves. Són exemples de valors, d’uns valors que ens transmeten i que donen fruits molt grans i profunds.

Torno al silenci de l’església de Balàfia, als plors de respecte que se’ls senten a molts joves de diferents generacions que s’acomiaden agraïts de Don Manuel. Jo, també. Sé que no ens deixaràs mai i que on siguis no et perdràs cap dels partits dels teus jugadors, de la teva UE Balàfia. Quan entri al camp i vegi el teu nom, que és el de l’estadi del teu club, segur que tindré un record per a tu i, com jo, tanta i tanta gent que estan agraïts i orgullosos de la feina que has fet. Gràcies.