Si volem canviar el món, no voldrem canviar Espanya?

Abunda una idea entre els ambients independentistes més autèntics que ens parla de la impossibilitat que res pugui canviar a Espanya. I això sobretot en resposta a quan alguns diem que tot plegat, inclosos els problemes de Catalunya, han de tenir una solució global a nivell espanyol (i també europeu). I que hem de lluitar amb els nostres germans de la resta de l’estat per poder aconseguir un estat i un país nostre més just i igualitari, a més que els catalans puguem arribar a votar en un referèndum acordat.

I recordava ara el meus pares que en pau descansin, i molta altra gent gran quan jo podia parlar de gent gran referint-me als altres i no pas a mi mateix. Succeïa quan encara jo era jove i creia que el món es podia canviar, i de fet intentava lluitar o com a mínim teoritzar sobre aquests temes, és a dir, sobre la injustícia de tot plegat, les diferències socials i de classe, les discriminacions racials o les dictadures que aleshores assolaven la major part del món. I creia que les coses podien millorar, com encara ho crec ara, malgrat el gran poder del capitalisme i dels poderosos d’aquest món.

Poder canviar el món és el que els idealistes hem preconitzat sempre. És al nostre ADN, encara que, segurament, ens n’ anirem d’aquest món havent pogut fer molt poca cosa perquè ja sabem que tot plegat és una utopia. Però què seríem sense utopia els que idealitzem i teoritzem i intentem fer alguna cosa per aconseguir un món millor?

Deia, doncs, que pensava en els meus pares i en la gent gran de la meva joventut, profundament reaccionaris tots ells, que em deien que això no era possible i que sempre hi hauria rics i pobres, i gent que domina i gent que és dominada, i que tot estava dat i beneït i que millor que pensés en mi mateix i en el meu propi futur. I m’emprenyava i em semblava impossible que pensessin així, sense cap ideal, sense empatia cap als altres, cap a la gent que sofria i era oprimida pels poders diversos d’aquest món.

Ve a tomb això quan sento que Espanya no es pot canviar i que sempre serà com és sense remei. I penso que aquest és un pensament profundament reaccionari, perquè en l’essència del pensament progressista hi rau la possibilitat i la convicció que les coses puguin canviar a tot arreu i sempre. I, de fet, el mateix centre neuràlgic del pensament progressista és que cal treballar per canviar les coses a millor, aquí i a tot arreu.

I mai ningú progressista, cap teòric, cap polític, cap líder, que jo sàpiga, ha dit que sí que podem lluitar per un món millor, però, compte, llevat d’Espanya, perquè Espanya és irreformable i no susceptible de ser reformada.

Per tant, dir que alguna cosa no pot canviar o algun país o zona del món no pot millorar (concretament en aquest cas que ens ocupa la mateixa Espanya) és caure en la resignació dels meus mentors de més edat de la meva joventut i donar-los la raó quan, decididament, penso que mai van tindre la raó i mai la tindran.

Les coses han de canviar i poden canviar. De manera contrària, el nostre esforç hagués estat, seria ara mateix i també en un futur en va i totalment inútil. I això sí que no.