SEGRE

CRÍTICADELIBROS

Felip Solé i Olivé, pedagogia al servei d’un país

Creado:

Actualizado:

E

n uns dies tristos en què es qüestiona la qualitat de l’Ensenyament a Catalunya, bo seria remarcar la presència d’aquest llibre a les llibreries, per la defensa de l’autor sobre un personatge tan notable i amant aferrissat de la nostra llengua, que propicià els Jocs Florals a la nostra ciutat i organitzà un notable homenatge a Pleyan de Porta, i poc temps després, per salvar la vida, fugí a Barcelona el juliol del 36.

La seva dona publicà una esquela que notificava la seva mort, i el seu fill gran, mestre en nissaga de mestres, que residia al Pirineu, es cregué la nefasta notícia, es passà al bàndol dels nacionals i entrà a Lleida amb ells. Mentrestant, el pare de Josep Maria Solé i Sabaté era cridat a files de la Quinta del Biberó i ferit en la batalla de l’Ebre.

És un llibre que apassiona, de 334 pàgines de molt bon llegir. L’autor va guiant amb mà destra pel camí de la vida d’un ensenyant, viscuda intensament, en uns moments de la nostra història que foren molt conflictius.

Amb un escaient pòrtic de Joan Reñé, president de la diputació de Lleida, donant la benvinguda a aquesta nova biografia de Josep Varela.

Acompanyat, també, amb un sentit pròleg de Josep Maria Solé i Sabaté, catedràtic d’història contemporània de la UAB i exdirector de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), el més petit dels néts del biografiat, que va néixer quan el seu avi, Felip Solé i Olivé, ja havia mort, cal remarcar que fou un dels fundadors de l’IEI, institució que actualment commemora el 75è aniversari.

Pòrtic i pròleg són els batents de la finestra que obre, de bat a bat, aquesta apassionant biografia, perquè és molta i contrastada la informació que Josep Varela dóna. Abans de la publicació d’aquest llibre el seu autor ja va oferir un tast d’aquest gran mestre, que fou Felip Solé i Olivé (1880–1947), en una conferència sobre l’ensenyament a l’IEI .

Un docent nascut en una nissaga de mestres, amb un gran respecte a la llengua materna, va conèixer Verdaguer, amb qui compartia l’amor al muntanyisme; i com a fundador de l’Orfeó de Sants, que catalanitzà les festes d’Hostafrancs, va convidar Mn. Alcover a fer una conferència a l’Orfeó, amb un afany d’aprenentatge i de formació impressionants. Allà, a Barcelona, va promoure una revista en què tota la feina la feia ell, en la qual, dessota un poema de Verdaguer, discretament, n’hi va incloure un de seu.

Freqüentava les oposicions per millorar el seu currículum i les condicions de vida. I una d’aquestes oposicions fou a Andalusia, on va obtenir el nomenament de catedràtic. Quan arribà a Lleida, a finals del 1911, tenia 32 anys, casat amb Maria Sabarís, mestra i filla de mestre que no exerciria mai.

Quan arribaren a Lleida ja tenien un fill, nascut a Gavà, i en naixerien cinc més. La filla petita de Felip Solé i Olivé, Montserrat Solé Sabarís, amb noranta anys i una ment encara ben lúcida, explicaria a l’autor la vida del seu pare, que fou director de la Normal de Lleida, ocupà càrrecs públics i morí prematurament a Barcelona, a causa de la duresa d’aquells anys. Va tenir una mestra contrincant, Pepita Uriz, que té un carrer a Lleida, i li amargava la vida.

És una llàstima que tingui tan poc espai aquest article, perquè la desfilada dels personatges més diversos de Lleida en demanarien molt més. El volum es completa amb un annex documental i reproducció de textos del biografiat mentre vivia amagat en diversos llocs per salvar la vida.

tracking