Francesc Macià, defensor de l'oli de les Garrigues

“Fill d’una modestíssima família, els meus pares eren de les Borges Blanques, amb el seu treball el meu pare va guanyar alguns diners traslladant-se a Vilanova i la Geltrú, on vaig néixer l’any 1859...” Es tracta d’una narració autobiogràfica que Macià deixà escrita.

S’han escrit moltes pàgines al voltant de la carrera política i presidencial de l’avi, en Francesc Macià i Llussà; hi ha, però, una faceta poc explicada i divulgada de la seva defensa incansable dels olis de les Borges Blanques.

El Sr. Macià, com se l’anomenava a la vila Borgenca, tingué des dels seus inicis una forta atenció preferent amb la població dels seus pares, l’any 1892 Macià i el seu sogre, Agapito Lamarca i Quintana, arquitecte i enginyer (originari per part materna de Granyena de les Garrigues), col·laboraren conjuntament en unes obres de canalització d’aigües per encàrrec de l’ajuntament de les Borges (Macià, aleshores, era enginyer militar amb destinació a Lleida), a l’Espai Macià tenim exposat part d’aquest projecte inèdit [...].

El futur diputat i president de ben jove ja va adquirir la sensibilitat a la seva llar de la realitat de l’oli i la seva problemàtica comercial; recordem que de petit passava temporades amb la família a les Borges no perdent mai la vinculació amb el món pagès i la seva realitat agrícola d’aquelles contrades garriguenques.

L’any 1905, es negà a signar una adhesió als militars assaltants de la impremta del setmanari catalanista El Cu-Cut, Macià tingué discrepàncies amb els seus companys d’armes de l’exèrcit, i més endavant es retirà de militar, la qual era la professió més ràpida d’ascens social a l’Espanya del moment. Deixà l’exèrcit amb el grau de tinent coronel i a pocs passos d’assolir el de coronel d’enginyers militars que li havien d’aprovar en Reial Decret. L’any 1907 Macià fou proclamat diputat a Corts pel districte electoral de les Borges Blanques, dins les llistes de Solidaritat Catalana, representarà aquesta ciutat com a diputat fins a l’any 1923.

El futur president de la Generalitat forjarà per sempre una sòlida vinculació amb les Borges, pàtria dels seus pares i avantpassats, políticament i espiritualment es formarà al districte borgenc, plaça forta dels seus fidels electors. Des de bon començament com a diputat tingué molt clars els problemes dels seus conciutadans: carreteres, comercialització d’olis, ensenyament...

A les Borges a finals del segle XIX i principis del XX hi havia noranta premses de barra i nou de racó, repartides en seixanta-dos molins. En aquesta població hi tenien representació comissionistes de França i Itàlia. Fou una època brillant que consolidaren el mercat internacional dels famosos olis de les Borges Blanques.

La seva primera intervenció al Congrés dels diputats, l’any 1907, ja va formular una pregunta al ministre de Foment demanant que s’evités o es regulés la barreja de l’oli d’oliva amb altres tipus d’olis de llavors, tot plegat per mantenir el prestigi de l’oli de les Garrigues.

En el programa de la festa major de les Borges de l’any 1913 en fa la presentació escrita el diputat Macià, on ens diu: “Les xemeneies de les fàbriques d’oli pregonen arreu l’empenta industrial dels teus fills, a l’ensems que són caràcter comercial i emprenedor, aconseguint fer mundial lo teu nom... Proposeu la instal·lació d’una estació olivarera i amb això altres projectes que caminen de pressa...”.

A la revista Sempre Avant, editada quinzenalment a les Borges, en el número 2 de l’any 1920, la crònica del moment ens parla d’un important acte que es realitzà al Teatre Fomento Borgenc, en què intervingué el diputat Macià, que entre altres coses digué: “...En la questió dels olis, Espanya, per ésser el país que produeix més oli del món, si tingués bons governs, facilitaria la sortida dels quilos que sobren... com que la producció augmenta en un 20% cada cinc anys, deixant exportar els 90 milions que sobren, representaria l’entrada de prop de 700 milions de pessetes... Què ha fet el govern? En comptes de donar facilitats, ha posat un gravamen que representa més del 80% del seu valor, entronitzar un règim injust, la pèrdua de mes de 50 milions de pessetes perquè sense aquests entrebancs els mercats estrangers pagarien més els olis, un règim de taxa ridícul si es compara amb altres taxes i amb la situació econòmica general, davant d’aquest desgavell cal l’organització de tots per donar a entendre al govern que si segueixen burlant-se del poble dimitirem dels nostres càrrecs i no pagarem i agafarem les escombres... [ovació].”

L’any 1921, en una discussió al Congrés dels Diputats al voltant del tema de l’oli, Macià digué: “No soy productor, ni fabricante, ni exportador, ni comerciante en aceites, pero estoy en el deber de defender esa producción porque represento una provincia que tiene cifrada en ella su vida.” En la constitució provisional de la República Catalana, redactada a l’exili de l’Havana l’any 1928, sota la presidència de Francesc Macià, diu en el seu article 198 que “es procurarà la millor puresa i la possible estandardització dels olis catalans, i s’evitarà que aquests siguin adquirits per altres països mediterranis que els fan passar com a mercaderies d’aquests països”.

L’any 1932, sota el mandat del President Macià i gràcies a les gestions del borgenc Pere Mias i Codina (1880-1941, diputat provincial per les Borges Blanques, conseller d’Agricultura i Serveis Forestals de la Mancomunitat de Catalunya, diputat al Parlament i durant la presidència de Francesc Macià conseller d’Agricultura i Economia), la Generalitat va adquirir els terrenys que avui ocupa l’Escola de Capacitació Agrària de les Borges Blanques amb l’objectiu i finalitat de crear-hi un centre d’investigació sobre l’oli d’oliva. “Borges em rememora troços de la meva vida, els més agitats i els més emocionants. El que heu fet per mi en diferents ocasions, sols el que ho hagi vist, pot creure, mai de la meva vida podré oblidar-ho, mai per molt que jo pogués fer per vosaltres, podria pagar-ho” (Francesc Macià, exili de Brussel·les, 20 de febrer del 1930).