Pompeu Fabra i la unitat de la llengua

Avui fa

cent cinquanta anys que va néixer Pompeu Fabra. Un segle i mig que ha estat absolutament decisiu per al redreçament de la nostra llengua i col·locar-la en el rang que li pertoca dins la família de les llengües llatines. És un fet reconegut que Fabra va ser l’artífex de la depuració i la codificació que van permetre aquest procés, però en aquesta escaiença és oportú de fer patent la importància del valor que hi anava aparellat, que és la unitat de la llengua.

Una unitat que Fabra va veure sempre com un objectiu bàsic i que ja va deixar ben explícit en el seu discurs com a president dels XX Jocs Florals de Lleida de l’any 1915.

En aquell moment, decisiu per a l’afermament de les bases que havien de fixar la llengua, ja es planyia que fins llavors cada escriptor “resolia a sa manera els múltiples problemes de lèxic i de gramàtica que s’anaven suscitant”. En conjunt, el seu parlament va ser una apologia de la necessitat prioritària de la unificació ortogràfica.

Ja des d’abans, però sobretot des de Lleida, ell va demostrar sempre que tenia clar quins eren els límits geogràfics de la nostra llengua i que calia vetllar perquè aquesta unitat s’estengués per tot el territori. Fabra, a més d’un bon caminador i excursionista que es va complaure a trepitjar el país d’una manera puntual, també el va recórrer en un sentit ampli amb la voluntat de prendre contacte amb totes les particularitats lingüístiques.

Sempre amb objectius relacionats amb la llengua –conferències, cursos, actes cívics i patriòtics– va ser present a moltes poblacions catalanes, però també va conèixer bé l’estat de la llengua al País Valencià, on va anar almenys cinc vegades, i a Mallorca, que va visitar en dues ocasions.

A més, és clar, de la seva presència a la Catalunya del Nord, on el destí el va portar els sis darrers anys de la seva vida, però que ja havia trepitjat el llunyà estiu del 1891 amb motiu d’una excursió amb Jaume Massó i Torrents, Joaquim Cases-Carbó, Enric Morera i Enric Granados a la comarca del Conflent.

La seva presència al sector nord-occidental de Catalunya va ser, diguem-ne, escadussera, ja que al marge de la seva anada a Lleida només hi ha constància concreta d’una conferència a Balaguer el dia 19 d’abril del 1937, al Saló d’Actes de les Escoles, sobre Normes pràctiques per aprendre gramàtica catalana.

Així i tot, d’ocasions de comprovar els trets lingüístics d’aquella zona pirinenca en va tenir, però, en les successives assistències als coneguts campaments Fabra-Arnalot que van tenir lloc des de l’any 1927 al 1935 alternativament a la vall de Marimanya, d’Isil, a la Solaneta de Monestero i al Planell de la Trapa, d’Espot, a l’Estany Llong, de Boí, i al Pla de Boet, d’Àreu.

Els diversos sons d’una llengua rica com la nostra li van arribar, doncs, de viva veu del nord al sud i de llevant fins a ponent i els va saber incorporar a una normativa que havia de ser única però apta perquè ens la féssim nostra tots els catalanoparlants.

Ell ens va donar l’eina i, en regraciament i honor seu, l’hem de saber mantenir i transmetre.