Maria Soler Balagueró

Tots li dèiem la Mari Sirera, però a ella li agradava dir-se Maria Soler Balagueró, per reivindicar la seva personalitat, que en tenia, i destacar el seu treball com a gran especialista en numismàtica i poetessa. Això no obstant, el seu nom va estar lligat fins al darrer moment al de seu espòs, el fotògraf Ton Sirera, a qui ha sobreviscut quaranta-tres anys.

El dol per la mort del Ton li va costar molt de superar. A Barcelona corria la veu que resultava impossible fer una retrospectiva de la seva obra, ja que la Mari s’hi oposava. No es que no volgués, sinó que no podia. No tenia forces. Va superar-ho fent créixer els seus dos fills i la seva carrera al gabinet numismàtic de la Diputació de Lleida. L’any 2000, finalment, va arribar el que jo deia: “Ton Sirera, segon intent”, que seguia al primer, el del mateix Ton Sirera en vida, quan va assolir un gran interès per la crítica fotogràfica. Aquesta segona oportunitat va comptar amb el suport de la Mari, i va tenir com a resultat una mostra retrospectiva a Barcelona, que també va anar a París, i finalment a Lleida. Tot això ho va poder gaudir en companyia dels seus dos fills i dels fidels al fotògraf, especialment l’amic Josep Vallverdú. Un dels fills, en Joan Sirera, va seguir els passos del pare com a fotògraf, fins que la malaltia se’l va endur. Aquesta vegada, la mort d’un fill va resultar insuportable per a la Mari i aquest cop no la va deixar gaudir de la vida, com li corresponia.

En els moments complexos de la malaltia del Joan Sirera, la Mari va crear tota una infraestructura de recerca i documentació del Ton Sirera, amb projectes de digitalització del fons i d’ordenació, que va iniciar el Joan, i va seguir el seu germà, Pere. La seva voluntat era que els fills s’ocupessin del fons del Ton Sirera, talment com havien fet els de Francesc Català Roca. Gràcies a aquest criteri la figura del fotògraf va tenir un suport que va servir més endavant per celebrar el centenari del seu naixement, amb l’exposició Catalunya Visió i el llibre que va regalar el diari SEGRE per Sant Jordi, amb textos de Josep Vallverdú, i un esbós biogràfic de la mateixa Mari. “Has d’escriure la biografia del Ton, Mari” jo li deia. I ho va provar, i sempre em deia “ja ho estic fent”, i em trucava i em preguntava com es deia aquell crític d’art que tant s’estimava el Ton, i jo li ho explicava, i ella contenta... “ja ho faig”, deia. Finalment va ser un text breu, que prologava aquella darrera edició. El seu relat hauria estat genial per comprendre la figura humana del Ton, la seva implicació en la vida cultural lleidatana, i el seu esforç i curiositat per experimentar com a cineasta i fotògraf. Possiblement va ser incapaç de posar-s’hi de ple per aquest dol continuat que va planar sempre sobre la seva persona.

Regularment l’Institut d’Estudis Ilerdencs convocava el premi Ton Sirera de fotografia, i la Mari ho fruïa en una institució que sempre havia considerat com si fos casa seva.

El dia del seu funeral el familiars varen tenir la bona pensada d’incorporar un poema seu al recordatori. Un poema del llibre Garbuix del temps, que es diu Fondal sense temps: “L’ànima duc despentinada,/ plena de cintes de plata/ i velles llaçades d’or,/ els braços d’ell l’acaronen/ al bell fondal de la mort/.”

Cada vegada que ens deixa la vídua d’un gran artista se’ns encongeix el cor de pensar qui prendrà el relleu de la cura i tindrà l’energia suficient per mantenir l’escalf de la memòria. Ella va dipositar aquesta confiança en el seu fill Pere, que ara serà garant d’un llegat que parla d’un temps i d’un artista que tindrà una tercera oportunitat.