La Quinta Columna

El 1936-37, en plena Guerra Civil, la premsa de Lleida: Acràcia, UHP i Combat, tot sovint apareixien pàgines en blanc, amb una nota que deia: “Este número ha sido revisado por la censura.” Culpaven el Delegat d’Ordre Públic de la província de prohibir les crítiques que aquests mitjans feien a la Quinta Columna acusant-la de fer sabotatge contra la República. Segons aquests diaris, es tractava de gent infiltrada dintre dels organismes oficials. Denunciaven al Delegat de tenir massa entrevistes privades al seu despatx que, segons es deia, rebia gent amb poc entusiasme per combatre els revoltats del cop d’Estat militar, i que es queixaven d’estar vigilats per alguns milicians que els acusaven de crear desmoralització a la població, i que poc els importava parar les tropes feixistes, cada cop més a prop d’aconseguir el seu objectiu de derrotar la República. Els articles d’aquests diaris acusaven fets que conduïen a demostrar l’existència d’una Quinta Columna que boicotejava creant pessimisme a la població. La gent que estava per una lluita més radical, posaven l’exemple del calabós de la Seu Vella on hi havia soldats castigats pel sol fet de fer tard a la formació o haver contestat a un superior. Causes ridícules en un moment de la necessitat de gent al front de guerra. Soldats castigats que les seves famílies disposaven d’influència suficient per no estar lluitant al front, quan ja s’estava cridant files a joves de 17 i 18

anys. Però, a l’arribada d’un destacament de dinamiters per a construir un refugi al castell encaminat a protegir la guarnició militar; s’assabentaren que a pocs metres del refugi (encara es pot veure avui) hi havia un balneari (com ells l’anomenaren) i, sense cap mena de consulta, obriren la porta del calabós i obligaren als soldats a treballar al refugi. Aleshores, no havia passat una setmana, quan una disposició de dalt ordenava als dinamiters marxar al front d’Aragó sense estar el refugi acabat. I els castigats tornarien al seu paradís que els permetia no estar a la línia de guerra. Els que estaven per una República debilitada es queixaven dels que aprofitaven la disbauxa de la guerra actuant per motius personals. Actes que poc bé feien a la causa progressista, donant peu a la crítica contra els que luxaven amb entusiasme per evitar la victòria de la dreta sediciosa. No obstant, els culpables de les conductes d’uns pocs arribistes, eren com a conseqüència de les injustícies acumulades al llarg de la història realitzades pels grans poders econòmics que havien oprimit el poble creant l’odi que tard o d’hora havia de sortir. L’antipatia de la dreta envers els sindicats obrers era una constant. Demanaven al delegat castigar els treballadors que els perseguien acusant-los de boicotejar aquella lluita i estaven per desarmar treballadors que precisament havien estat els primers a plantar cara a la guarnició militar de Lleida que va declarar l’Estat d’Excepció davant la Paeria sense tenir el consentiment del govern de la República.

La gent que sols anhelava una República conservadora xocava amb els que estaven perquè el cop d’Estat de la dreta no es consolidés a tot el país, ja que, en cas de sortir vencedora, implantaria una dictadura feixista que ja proliferava en una part d’Europa. El diari UHP, Òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), escrivia:

“No hay que ser demasiado listo para percibir que, desde el 19 de julio, han surgido las malas hierbas, una burocracia que reclama una poda implacable. Es un hecho constatado que todas las grandes transformaciones sociales engendran una serie peligrosa de actividades parasitarias que constituyen un considerado impedimiento contrarevolucionario. Ninguna organización está incontaminada de su miseria irresistible. Dejemos los motivos de tipo subalterno y apuntemos al blanco resbaladizo y vulnerable de la fauna burocrática para emprender con éxito la actividad intensiva que la guerra nos reclama. Tenemos que eliminar de la retaguardia los conflictos inútiles. La justicia y el orden revolucionario tienen que ser impuestos cueste lo que cueste.”

L’article anava en consonància amb l’esperit del president Lluís Companys quan deia als consellers que l’hi exigien desarmés els treballadors i emprengués mà dura als sindicats que durant unes setmanes s’havien fet els amos de Barcelona. Aleshores el president els diria: “Vosaltres sabeu molt de fer lleis asseguts a les vostres oficines, però poc sabeu del què passa al carrer, i no teniu en compte que ells han estat els primers a desarmar els militars que ocasionaren el cop d’Estat contra la República.” Lluís Companys era un advocat que havia defensat treballadors detinguts en manifestacions obreres, i sabia prou bé la quantitat d’injustícies rebudes per la gran patronal amb poder per enviar la policia i l’exèrcit contra els treballadors.

Durant els primers dies de l’alçament, el govern municipal de Lleida havia desaparegut en uns moments en què la presència de l’Ajuntament era necessària. Una absència que no fou ben vista pels lleidatans progressistes. Motiu pel qual, pressionats pels sindicats de treballadors, la Generalitat i el Comitè Antifeixista dictaria un ofici que deia així:

“Queda destituït l’Ajuntament de Lleida actual, que serà substituït per un Comitè Municipal Revolucionari integrat per dos representants de cada una de les organitzacions obreres d’aquesta ciutat.” La lluita contra l’enemic infiltrat, que tant denunciava la premsa dels que lluitaven per impedir la victòria dels revoltats, no parava de pronosticar les greus conseqüències que portaria si la República fos vençuda. Aquell missatge anava també dirigit als republicans que ja els estava bé una República debilitada. Eren els mateixos que es prenien de broma les bravejades radiofòniques del general feixista Queipo de Llano des de Sevilla. D’aquí la gran pancarta penjada a l’arc del pont que deia: “El pessimista és un covard i a vegades un traïdor.”