Aprovar el Rei

Ara està de moda reprovar el Rei; sembla que, si ho fas, ets més modern o més savi. A mi no m’ho sembla. Jo l’aprovo i l’encoratjo a seguir, tot i que –¿qui no sap que costa moure els paquiderms?– accepto que hauria de ser possible millorar el seu estatus institucional i que podria, jo crec, aprofundir en els seus gestos simbòlics a favor, per exemple, de la normalització de la convivència a Catalunya, o bé de la reivindicació d’una memòria republicana en el conjunt d’Espanya. No cal barrejar gaire la qüestió amb els deliris del secessionisme català: aquest –per a mi– estrany moviment sense una suficient base racional i amb moltes llacunes humanístiques i –el que és més greu– de caire més aviat teològic (pensem en l’adoctrinament a l’estil Vic: una bona imatge de l’integrisme estelat) ha de sobreviure com pot gràcies a gesticulacions: per exemple, reprovar el Rei per combatre el suposat unionisme (inexistent: es tracta d’una invenció interessada del propi secessionisme. Què hi ha més unionista que Junts pel Sí, sota qualsevol de les seves epifanies i metamorfosis?).

En una carta datada el 2 de març del 1981, el gran –perquè era gran de veritat– Joan Sales (no només catalanista, sinó obertament independentista d’ençà que, amb la Guerra Civil, amplis sectors de l’autonomisme català esdevingueren secessionistes) afirmava, adreçant-se a Mercè Rodoreda, que “sort en tenim d’aquest xicot” tot referint-se al paper del Rei Joan Carles I en la neutralització del Cop d’Estat del 23 de febrer d’aquell mateix any. Deia més en aquella carta. Deia que, amb la perspectiva que li atorgaven els anys, estava segur que fou un gran error fer marxar Alfons XIII, “l’únic que hauria pogut evitar el vessament de sang fratricida del 1936”. No sóc contrari a la idea abstracta de “república”. Però dubto molt que l’actual reclamació d’una república catalana pugui tenir causes que no siguin un oportunisme polític de baixíssima nota intel·lectual o bé, en els àmbits més desesperats, una ignorància atàvica i un supremacisme lacerant. I nego que aquesta febre republicana, amb uns atiadors de moralitat problemàtica (Agustí Colomines, Crida per la República, Puigdemont: “Els processos d’independència, amb morts, són més ràpids”), pugui ser el primer episodi d’un relat, la conclusió del qual seria l’abolició de l’Estat Monàrquic i un canvi de Règim. Concordo, finalment, amb Sant Ignasi de Loiola: “En tiempos de turbación, no haya mudanza.” Que això és ser conservador? Sóc conservador, doncs. Que us estimeu més titllar-me –és la moda– de feixista? Sou amos dels vostres esports. És central encara –i ho hauria de ser per molts, molts anys– la figura del Rei. L’abstracció “república” és atractiva i intel·lectualment sostenible, però la classe política espanyola (hi incloc, no cal dir-ho, la catalana), tant en termes històrics com lligats a l’actualitat que més crema, té i fa palesa una qualitat ínfima. El nostre Estat necessita un Cap estable i de permanència garantida al cent per cent, allunyat del partidisme de base, amb un fort component simbòlic i cohesionador, amb presència internacional i –ho diré clarament– Capità General de l’Exèrcit (un Exèrcit despolititzat i dedicat a garantir l’Ordre Constitucional i el manteniment de tasques humanitàries). No sóc favorable al subterfugi –barat– d’alterar (de subvertir, si voleu) el Sistema: oblidem sovint que, quan vàrem votar massivament “sí” a la Constitució (a Catalunya, gairebé el 90%), vàrem votar a l’ensems la Monarquia com a forma política de l’Estat; se’n dedueix, doncs, que és fals que el Rei no hagi estat triat (votat). Que de tot se’n pot parlar? D’acord, però hauríem de reconèixer que aquella consecució, amb defectes (per sort!), va suposar un pacte de civilització que ha demostrat la màxima eficàcia en tots els reptes que la difícil convivència democràtica ens ha plantejat. Recelo de la democràcia “perfecta” que, promesa per oposició a la –suposadament inexistent– democràcia espanyola, els venedors de fum republicà ens volen fer empassar. Aquests professionals de la intoxicació política haurien de saber que una democràcia, quan és perfecta, és una dictadura. La política de veritat, no la real (que és la que es fa) sinó la de veritat (que és la que no es fa), hauria de dur a terme tota la resta. I tothom a treballar. I prou d’èpiques que no resisteixen ni el moment actual ni, no cal dir-ho, el “dia després”, quan ja no sigui possible viure en l’eufòria permanent ni en la sobreexcitació sense final. Prefereixo una Monarquia parlamentària moderna a una República que, rànciament inspirada, neixi rància. Perquè, si hi hagués d’haver república, aquesta hauria de ser, en tot cas i de bell antuvi, generosament espanyola i no estretament catalana. Insistiré, però. Prefereixo el mal conegut, introduir-hi correccions i restablir la concòrdia. Som molts els qui pensem així i no votem Cs ni PP ni votarem Vox; ara bé: no comptem, ningú no ens estudia, estem civilment morts. És dura la vida del desafecte a les modes i a les xarxes.