Acompanyant en un hospital de dia oncològic

Aquest darrers mesos, i per motius que ara no cal explicar, he estat acompanyant una persona que ha seguit tractament de quimioteràpia en un gran hospital de Barcelona.

Fins aquí res extraordinari i tampoc cap inconvenient a fer-ho, atès que aquestes teràpies segueixen cicles d’unes tres setmanes, d’un sol dia o sessió a la setmana, començant per una sessió llarga, una de curta a la setmana següent, i acabant el cicle amb una setmana de descans abans de passar al següent.

Dit això, volia comentar l’ambient que es viu a l’hospital de dia que he conegut, que per a mi ha estat una mica sorprenent.

Per començar cal dir que l’hospital de dia funciona com un món a part de la resta de l’hospital, encara que inserit i connectat amb el mateix. Es tracta d’una sala gran, diàfana, que arrenglera diversos llits separats per mampares en tot el perímetre interior i formant una U que, en certa forma, recorda la idea del panòptic (visió total i global des d’un sol punt) explicada per Jeremy Bentham. Davant dels llits i al mig de la U se situen diverses butaques, també separades per mampares.

El malalts que segueixen tractaments o sessions llargues són acomodats als llits, i aquells que fan sessions curtes, a les butaques.

Així, la primera sorpresa és veure malalts vestits amb roba de carrer, gitats o asseguts al llits, llegint llibres, diaris, revistes, o pendents de telèfons i altres dispositius electrònics mòbils. La única circumstància que manifesta la condició de malalt és el degotador que porta la persona connectat al braç per on li és administrat el tractament.

En aquest món de malalts que no ho semblen, tinc molt present una senyora amb un perfecte pentinat de perruqueria i un noi jove, que aprofitava el temps de la sessió de tractament per organitzar la feina de l’empresa fent trucades i més trucades des del telèfon mòbil, i aquell altre que, immers i enredat en una operació de venda d’una finca, li demana a l’infermera si podia sortir un moment per acabar de tancar l’operació immobiliària.

Però allò que, a parer meu, assenyala la singularitat de l’hospital de dia que he conegut són les persones que hi conviuen i que hi fan estada. Crec que en podem fer tres grups. El personal assistencial, majoritàriament infermeres, d’una banda, els malalts, d’una altra, i, finalment, els acompanyants.

El personal assistencial és atent i molt professional. Tracta tothom amb simpatia, es dirigeixen al malalt pel seu nom, sempre amb un somriure, sense afegir motius de preocupació i minimitzant allò que poden ser efectes desagradables com les punxades d’injeccions i sèrums i/o les estirades de pèl en retirar esparadraps. Abans de cridar el malalt a la sala d’espera ja tenen disposats i penjats del pal de suport els medicaments i els sèrums, de tal manera que hom viu una assistència personalitzada. En aquesta línia, són particularment interessants els canvis de torn (matí-tarda), i el comiat. En definitiva, diguem que el personal d’assistència posa la cara amable en una situació que tothom sap que és difícil.

El malalts, en conjunt, formen un grup que sembla que s’esforça a negar la realitat, posar bona cara, manifestar bon humor amb tothom; personal assistencial, acompanyants, com si no passes res, com si no estiguessin malalts. Parlen distesament amb acompanyants. En aquest sentit, a més dels malalts ocupats amb la feina de cada dia, també recordo un docent jubilat que feia plans de futur amb tres amics que es van acostar a fer-li companyia, i la senyora que va passar tota la sessió escrivint i trametent correus electrònics.

En general, els malalts s’esforcen a trametre una imatge de normalitat i fortalesa malgrat que, en algun cas, hom hagi de sobreactuar.

Les úniques cares de preocupació les he vist en els acompanyants. Segurament no els cal ser especialment amables i tampoc han de demostrar que estan en condicions de resistir el tractament i superar les dificultats que porta la malaltia. Les estades a l’hospital de dia són llargues i, quan venen els moments de silenci, quan no cal mantenir una conversa amb el malalt, ni mirar-lo fit a fit, llavors, la cara esdevé un clar senyal d’angoixa. He tingut la sensació que l’hospital de dia és un espai on entre tots s’intenta amagar la veritat i, segurament, estic equivocat, com en tantes altres coses.