Les bones persones (i 2)

les bones

persones ni criden ni insulten. Però en aquesta vida, qui de nosaltres no ha cridat o insultat o ha perdut mai el respecte a algú, voluntàriament o involuntària, en algun moment determinat? Però si és realment així, cal que, a continuació, reflexionem i ens adonarem ràpidament que insultar és degradar i desprestigiar el contrari. Insultar o fer crits és una demostració clara que a una persona li falten recursos per contraposar els arguments de l’altre. Insultar és totalment reprovable perquè implica violència verbal i, en el fons, és un acte de debilitat i d’impotència.

D’altra banda, les bones persones no es queixen contínuament, però és totalment cert que la cultura de la queixa està molt assumida per nosaltres. Ens passem la vida amb queixes i laments. Aquesta forma de ser no només ens porta a castigar-nos i flagel·lar-nos contínuament, sinó que ens desequilibra emocionalment i personal i no ens porta a cap lloc. El futur no es construeix des de la queixa sistemàtica sinó de l’esforç i l’autoexigència personal. Queixar-nos no serveix de res. La majoria de les vegades posem les energies en el cistell equivocat i del passat. En aquests casos el millor sempre és un somriure i tirar milles. S’ha d’acceptar la vida com és, si no l’acceptes així serà una pèrdua d’energia constant. Crec que en la vida un ésser humà no ha d’intentar ser el millor, ni el més guapo, sinó intentar ser un mateix.

Ser cívic és un altra gran qualitat de la bona persona. Ser cívic és ser respectuós i educat amb els ciutadans que ens envolten i amb el medi ambient. Ser cívic és complir les normes de convivència que tots ens hem imposat (evitant llençar burilles, papers, xiclets..., recollint excrements d’animals domèstics, no efectuant pintades ni grafits, etc.) Quants milions d’euros costa a l’erari públic, o sigui a tots els ciutadans, el nostre incivisme? Caldria més educació i formació als ciutadans a les escoles. Perquè invertir en civisme és invertir en millora de la societat (Mabras).

Un gran enemic que podem portar dins totes les persones és l’ego personal desmesurat, que sempre ens fa centrar-nos en nosaltres mateixos i en el nostre propi interès. Un ego controlat és bo. A vegades, l’ego ens impedeix desenvolupar el nostre talent i aprenentatge. Tots sabem que un excés d’autoestima o d’arrogància provoca aversió de cara a la resta de persones i és un greu problema personal (Gasol). Ens és molt difícil a les persones fer autocrítica, però s’ha de dir que la falta d’autocrítica ens evita trobar possibles solucions, també provoca que tots els problemes es magnifiquin i ens eximeix d’assumir la nostra part de responsabilitat tant en l’èxit com en el fracàs. En el supòsit del fracàs, l’ego és un mal enemic, fa més dura la caiguda i és més difícil la recuperació. Per què no afrontem amb humilitat i curiositat els reptes que volem fer? Tan difícil és controlar l’ego personal, trobar un equilibri en la vida i aprofitar-nos dels seus beneficis?

Una persona bona té sentit de l’humor, alegria i il·lusions, sap riure de si mateixa i és feliç. Les il·lusions són raons suficients per motivar a seguir la lluita diària i fer front a les adversitats. Un dia en què no puguis riure d’alguna cosa és un dia perdut (S. Munt).

La vida moltes vegades és angoixant. Estem tot el dia estressats, amargats, trasbalsats, preocupats, frustrats, en tensió, en resum, estem en un bucle i no sabem per on sortir ni sabem valorar totes les coses bones que ens dóna la vida. Sempre veiem el que no ens agrada i els aspectes negatius, que no deixen de ser una total pèrdua de temps, ja que ens preocupem per les coses que no es poden controlar; però hem de saber que tot no funciona tan malament. Per què no valorem els aspectes positius, gaudim del que tenim i no ens centrem en el que no podem tenir? Gaudir de la vida no és més que mirar cap al futur, amb il·lusió i vivint el present amb equilibri i compassió. Gaudir de la vida és viure-la intensament, lluitant per tractar de fer realitat els nostres somnis. Encara que hi ha persones que viuen la vida morint-se a poc a poc: quan, per exemple, estàs frustrat; quan has perdut la motivació per continuar vivint i lluitant; quan has perdut interès per aprendre una mica més cada dia; quan no tens ganes d’aixecar-te; quan no t’estimes ni estàs content ni amb tu mateix; quan t’és igual tot... Però no podem oblidar que tots tenim coses bones a la nostra vida: la família, la parella, els fills, els amics, el treball, etc. El fet de ressaltar aquests aspectes positius ens dóna confiança i motivació per tal d’encarar la vida i cuidar les coses importants i les persones que més estimem. Tenim el deure de ser alegres (García Lorca). Però ser alegre no significa superficialitat ni frivolitat, simplement significa que davant de la fugacitat de la vida es tracta de gaudir-la sense ser aliè a l’adversitat i la desgràcia dels nostres conciutadans. Una persona bona i alegre tracta de millorar la vida dels altres, implicant-se cada dia més (empatia) i no romanent al marge de tot el que passa.

Però també s’ha de ser realista, tenir la humilitat i el suficient amor propi, per saber que la vida et va plantejant moltes batalles i no totes és poden guanyar. Per tant, el sentit pragmàtic ens invita a acceptar que no es pot lluitar contra tot i a tot arreu, perquè no es pot guanyar tot i sempre.

El títol més valuós que podem aconseguir en aquesta vida és el de ser una bona persona; però aquest títol no l’atorguen en cap universitat pública o privada, aquest títol únicament el lliuren a la Universitat de la vida i dels valors.