Som un sector essencial d'aquesta crisi sanitària

Aquesta pandèmia que ens ataca amb cruesa ens farà i ens fa veure que no som tan forts tant econòmicament com industrialment. Som uns grans dependents, no sols nosaltres, sinó tota la Unió Europea. Pràcticament, el que diuen que fan industrialment depèn d’Àsia principalment. De tot això, el gran provocador, la globalització, quines grans empreses no va deslocalitzar? Per anar a guanyar diners de pressa, fent produir milions de persones per un euro al dia o bé a canvi d’un plat d’arròs. Han sigut vint anys d’aquella primera reunió a Seattle el 1999-2000, va ser preveure el que ens passa ara, que comprem productes tecnològics, robes de luxe de la llar, grans marques. Mireu les etiquetes amb lletra petita, diu produït a l’Àsia.

Ara, davant d’aquesta greu crisi, quina empresa o indústria d’aquí Europa fa mascaretes, bates, respiradors, testos, etc.? Cap. Tot d’Àsia. Com ens hem quedat? Despullats davant de la societat, que veu com cada dia ens deixen persones esperant que ens arribi tot aquest material. No estàvem preparats per a res. A aquest gran país que és la Xina, els europeus li vam ensenyar com es treballa i fabrica. Ara són ells els que ens ensenyen i fabriquen el que nosaltres no tenim ni sabem fer, sí, però tard.

D’aquesta crisi sanitària segur que aprendrem molt a prioritzar davant d’un món global, a apostar pel producte local, tant industrial com comercial i de proximitat. Avui el sector agrícola i ramader ha demostrat que la majoria està preparada per produir, transformar i comercialitzar el que produeix. Les nostres administracions, tant europees, estatals com catalana, no han estat l’altura de mires quant als grans mercats internacionals! Amb intercanvis comercials constants i vetos polítics. Tu me’n portes, jo te’n venc. Aquest intercanvi de cromos mata l’agricultura i la ramaderia i contamina el planeta amb produccions que viatgen milers de quilòmetres. Ara aquesta crisi ens mostra una cara i una creu. La part bona és que tenim un aire net, i la terra, els animals i les persones ho agraeixen. A la societat no li faltarà menjar, ja que el sector primari segueix treballant sempre, encara que maltractat amb els preus. La globalització ens porta productes barats de sectors que treballen per un euro al dia.

La creu en aquesta crisi sanitària és que hi ha sectors com la restauració, els hotels i tot el que depèn d’aquests que han quedat parats i amb ells tots els sectors que els subministraven especialment aliments de l’agricultura i la ramaderia, entre altres.

Amb el sector de la pagesia ha sigut on s’ha pogut demostrar la vàlua de la producció de proximitat. Tot el que estava preparat per la venda en línia o per servir comerços i supermercats està servint sense parar. Els consumidors han descobert la proximitat i la qualitat, agraeixen la nostra feina i els nostres productes, han tornat a gaudir del gust d’una poma, de la carn, dels làctics, coses que no recordaven de feia molt de temps. Aquest confinament ens ha d’enfortir a tots. Primer, des de les administracions d’Europa i de casa nostra. La prepotència s’ha convertit en feblesa i tots som iguals davant de la pandèmia. Que tot això serveixi per reconèixer el valor de la terra, el seu poder per produir, la saviesa de la naturalesa. En moments com aquest, agricultors i ramaders estem fent la feina, perquè els aliments produïts al costat de casa són proximitat i confiança, sobirania alimentària. S’anomena tocar de peus a terra.