x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

COLABORACIÓN
  • N. M. FARRÉ-BARRIL

Historiadora

La pandèmia com a experiència humana

Actualizada 02/07/2020 a las 09:45
La pandèmia com a experiència humana

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© La pandèmia com a experiència humana

SEGRE

A l’edat mitjana, l’epidèmia, la pesta, era considerada una plaga, un autèntic flagell que marcava de manera inesperada i fatal un gran nombre de persones. Sovint era considerada fruit, no tant d’una transmissió patògena directa entre individus, sinó d’una acció sobrenatural, d’influències astrals, d’aliments infectats o d’aigua pol·luïda. Aquell aire corromput per raons climàtiques, però també per emanacions de cadàvers i d’excrements, apareixia com el principal agent de la propagació i de l’esclat col·lectiu del contagi, de la infecció. Aquest model interpretatiu es fixa a partir del relat de la Pesta d’Atenes de Tucídides, així com de les plagues veterotestamentàries.

L’Europa medieval va estar profundament marcada per dues pandèmies de pesta. La primera associada a l’emperador Justinià (entre el 541 i el 767); la segona és la “gran pesta”, més tard denominada genèricament “pesta negra”, que apareixerà l’any 1347 i no desapareixerà fins a l’any 1722. A tot això afegim, a més, la verola, la disenteria, la tuberculosi òssia i pulmonar, el tifus, el tracoma, la lepra, etc. Ineludiblement, tot plegat va tenir un impacte molt significatiu en els comportaments religiosos, socials i culturals, així com també en la demografia, l’economia, la política i la medicina. Encara no fa un any, el professor Henderson va publicar un magnífic llibre, Florence Under Siege, on estudia la situació d’aquella ciutat durant l’epidèmia de pesta que va patir al s. XVII. Ens parla, per exemple, de com es van extremar les condicions higièniques, de com s’ajudava els més desafavorits o del tractament del dol davant la mort massiva. Els monestirs i les viles van convertir-se en espais d’aïllament, en llatzerets. El suport de la família, amics i veïns també va ser molt important. Evidentment, va haver-hi dificultats, i fruit de la mala situació financera i de la frustració, la criminalitat es va incrementar. En general, la reacció a la pesta es va traduir en una intensificació de la vida ordinària: més neteja, més estigmatització dels pobres, més pregàries. La història és “testis temporum lux veritatis vita memoriae magistra vitae nuntia vetustatis”, va dir Marc Tuli Ciceró. Som les persones bons alumnes d’aquesta mestra sàvia? Certament, aquesta epidèmia del Covid-19 no és la primera de la història ni, malauradament, tampoc serà l’última. Recuperem incerteses profundes, pors ancestrals i correm el risc de paralitzar-nos, de caure en la inacció... i ara més que mai és necessària l’acció que neix de la solidaritat, de l’originalitat, de l’adaptació màxima.

Un cop escoltades les veus del passat, podem preguntar-nos sobre el futur. Els temps de crisi són conjuntures d’aprenentatge forçós però la memòria, l’oblit, la ignorància o, fins i tot, la més grollera manipulació, quin paper jugaran? Com analitzaran els historiadors i els antropòlegs aquesta pandèmia mundial d’aquí a 100 o 200 anys? Hobbes, en el seu Leviatan, ens convidava a reflexionar entorn a la llibertat i la seguretat. Algú dirà que la llibertat és bona, però la seguretat és millor quan l’alternativa és un risc constant de mort.Això significarà viure en un futur orwel·lià? Fins ara el focus del debat polític sobre el coronavirus ha estat gairebé exclusivament sobre les dimensions de la salut pública d’aquesta pandèmia, afegint-hi també la crisi econòmica i social que se’n deriva. Però no podem pas negligir tota una altra història de desconcert, patiments i angoixes profundes. Sens dubte que a la llarga serà la ciència i la medicina la que ens salvarà, i potser també les mesures econòmiques que prendran els governs. Però a curt i mitjà termini, més enllà de governs, de medicina i de ciència, el que ens salvarà serà el mateix que va salvar els nostres avantpassats: el seu comportament, la seva consciència i la seva solidaritat. I tant de bo aquestes esdevinguin actituds permanents i no actes heroics ocasionals, perquè com va escriure Albert Camus: “Le bacille de la peste ne meurt ni ne disparaît jamais.”

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre