SEGRE
La mascareta i els ulls

La mascareta i els ullsSEGRE

Creado:

Actualizado:

La setmana passada mestres i professors vam poder començar a constatar que difícil que és fer classe amb la boca velada per una mascareta. Recordo que un dia, mentre explicava als meus alumnes el valor de la fonologia, vaig haver de pronunciar no sé quina paraula, i perquè ningú es confongués em vaig abaixar el vel. Va ser el temps de dir, només, aquell mot (no fos cas que algú em denunciés)!

No és això, però, el que volia relatar. És, de fet, una cosa ben sorprenent, que no té res a veure amb les classes, però sí amb les mascaretes. En els meus desplaçaments per Vilafranca, la meva ciutat, diàriament em trobo tot de convilatans que saludo i que em saluden.

De vegades, si la relació és més intensa que la del mer veïnatge, tots dos ens aturem al carrer i ens diem quatre paraules més que les estrictament necessàries per a una salutació. Doncs bé, una tarda que jo passava per la plaça de la Vila la vaig veure. Potser ens hauríem de preguntar si copsar una expressió mig esborrada per una tela es pot qualificar ben bé de veure algú. En aquest cas que narro, però, seria encara més que veure: reconèixer. Jo anava cap al Coro i ella en sortia. Sota els porxos, prop de la font, vam coincidir cosa de segons.

Ella va passar de llarg. Jo em vaig dir: “Ostres, ¿era la..., ¿oi?” I, assumint el risc, vaig pronunciar el nom, que no havia oblidat malgrat els més de trenta anys transcorreguts –potser trenta-cinc, ja– des que havíem abandonat l’institut de Sant Sadurní on havíem estudiat durant la dècada dels vuitanta.

Ella, en efecte, es va girar i, pels ulls, vaig entendre que somreia. “Finalment, ¿eh?”, va respondre. I jo: “¿Què vols dir?”, fent cara d’estaquirot. “Doncs vull dir, Jordi, que fa més de vint anys que visc a Vilafranca, vint anys que ens anem trobant pels carrers, vint anys que aquí dins al bar t’espiava amb un mig somriure per veure si em reconeixies...” Vaig quedar planxat, i vaig lamentar haver obert la boca. Envellim, vaig pensar. Però potser la mirada, més nua que mai si dus mascareta, és l’única part del cos que manté una mica la flama de la nostra joventut extingida.

tracking