x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

COLABORACIÓN
  • PEP COLL

Escriptor

Sobre virus, estaques i roques que ens cauen al damunt

Actualizada 29/09/2020 a las 09:06
Sobre virus, estaques i roques que ens cauen al damunt

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Sobre virus, estaques i roques que ens cauen al damunt

SEGRE

Una lectora primerenca de la meva darrera novel·la, L’any que va caure la roca, em comenta que es coneix d’una hora lluny que l’he escrita influït per la pandèmia, i quan tot seguit li demano per què n’està tan segura, me n’esmenta un parell de proves. La primera, el fet que una catàstrofe natural que tot d’una s’abat damunt la població i que en principi provoca una desgràcia dolorosa, difícil de superar, a curt termini facilita la solució per desempallegar-se dels vicis, xacres i d’altres prejudicis que s’anaven arrossegant durant anys. Vet aquí, doncs, com una desgràcia imprevista pot ajudar a avançar. L’altre rastre de la pandèmia que patim l’ha descobert la lúcida lectora en les víctimes mortals del cataclisme. En haver mort de manera tan cruel i no haver tingut una sepultura ni rituals funeraris com Déu mana, els difunts continuen inquietant des de l’altre món els joves supervivents. No cal dir que es refereix a la mort solitària en residències i hospitals i els posteriors comiats de la família gairebé clandestins, separats l’un de l’altre, sentint un nus a la gola que la mascareta a la boca impedeix de desfer.

Aclareixo a la lectora que el virus coronat tot just fa set mesos que ens ha caigut al damunt, mentre que la novel·la fa més d’un any que la vaig enllestir. Tot seguit miro de fer-li entendre que el temps i el procés d’escriptura d’un autor no sol coincidir mai amb el ritme de l’editor, el qual ha de llegir l’obra, comentar-la amb l’autor i programar-ne la publicació, sovint a llarg termini.

El procés de creació és molt lent, almenys per a mi, que em veig incapaç d’escriure una novel·la en menys de dos anys. La típica escena de pel·lícula on apareix un escriptor teclejant la màquina d’escriure, omplint folis sense parar, com si fossin xurros, em provoca una sensació estranya, barreja d’enveja i d’incredulitat. En general, la trobo tan fantàstica com l’aparició d’una nau d’extraterrestres.

Hi ha preguntes sobre la novel·la que fins ara no m’ha fet ningú. Per exemple: ¿per què quan cau la roca, a Malpui només hi resten set joves disposats a quedar-se al poble i viure de la terra? ¿Què els havia ocorregut a les altres cases del poble, les quals, entre les que s’han quedat sense hereus, les tancades i les que es troben en ruïnes sumen una vintena? Quina catàstrofe havia ocorregut anteriorment al poble perquè una població de gairebé una trentena de famílies hagués quedat tan dràsticament delmada? El cataclisme sol ser conegut com a despoblament. En aquestes comarques del Pirineu, l’èxode cap a les ciutats havia començat a principis del anys 60 del segle passat i s’havia anat allargant fins a una data que podria coincidir perfectament amb la mort del dictador Franco el 1975, l’any de la caiguda de la gran roca de Malpui. Les petites però contínues esllavissades que al llarg d’una quinzena d’anys s’havien produït en centenars de poblacions dels Pirineus i de les zones de secà de les terres baixes de Catalunya configuren una esllavissada descomunal de dimensions històriques. En el cas del Pallars, aquestes “pedres de tartera” (com la Maria Barbal encerta a anomenar) havien anat rodolant en direcció a quatre destins principals: les poblacions més grans dels fons de la vall, el Principat d’Andorra i les ciutats de Lleida i de Barcelona. D’aquest drama social silenciós que generà el que avui alguns anomenen (fent un calc de l’expressió de moda, “la España vacía”) la Catalunya buida, no se n’ha parlat gaire. Ni els historiadors del país, ni el cine, ni la literatura catalana. Vull dir que els historiadors i artistes del nostre cap i casal, on es cou la història oficial, o sigui, “el relat” de Catalunya, han magnificat els trens que els anys cinquanta arribaven dels sud, carregats d’andalusos, mentre que les famílies pageses que la dècada següent arribaven dels pobles amb el tren o l’Alsina Graells han passat desapercebuts.

Finalment, alguns lectors de la novel·la m’han retret que els faci espòiler descobrint des del principi el cataclisme que s’abat damunt del poble. Els responc que jo no el descobreixo pas al text de la contracoberta, i pel que fa al títol, la paraula roca té diversos significats. Per exemple, pot fer pensar en l’himne reivindicatiu de Lluís Llach en el qual, segons pronosticava l’avi Ciset en pau descansi, l’estaca havia de caure un dia o altre perquè estava podrida. Són els periodistes i crítics literaris els que han desvelat l’autèntica magnitud del cataclisme, com si aquest fos el valor principal de la novel·la. Imagino que han actuat moguts per motius diversos. Alguns, amb el convenciment que la majoria de lectors de premsa volen emocions fortes provocades per cataclismes, reals o de ficció, tant li fa; d’altres, perquè el volum de la novel·la és considerable, avui es publica moltíssim i si es vol estar al dia s’ha de llegir en diagonal i a una velocitat supersònica. Tanmateix, he tingut el goig de constatar que continuen existint periodistes i professionals de la cultura que llegeixen sencers els llibres que han de comentar.

Així i tot, no em sap gens de greu que alguns mitjans de comunicació hagin avançat uns esdeveniments que al llibre ja apareix a la pàgina 50. Al meu entendre, l’expressió “fer espòiler”, avui tan de moda, es pot aplicar a les sèries televisives, a la novel·la policíaca, o a la de l’assassí en sèrie, en la qual per atrapar el lector cada deu pàgines hi ha d’haver un mort. I ja no parlem del best-seller, on l’autor es veu obligat a fer contínuament girs increïbles en els personatges o posar el protagonista en perill de mort cada x pàgines.

En canvi, dubto que tingui sentit parlar d’espòiler en obres com L’Odissea, La muntanya màgica o La plaça del Diamant. Els cito com a exemples genials de narracions literàries, no pretenc comparar-m’hi, ni de bon tros.

Per dir-ho ras i curt: més que no pas amb fets sorprenents, prefereixo atrapar el lector amb les paraules, com fan els poetes. Acabo, doncs, amb el vers que més agrada del poema L’estaca: torna’m a dir el teu cant.

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre