SEGRE
L’art de l’oratòria

L’art de l’oratòriaSEGRE

Creado:

Actualizado:

Quan en la vida social i política massa sovint el raonament és substituït per l’exabrupte i l’insult, quan el parlamentarisme deixa de banda la cerca d’acords i es decanta vers la confrontació abrupta, quan no s’esgrimeixen arguments i contraarguments, sinó que llueixen les ganivetades dialèctiques, convé que girem els ulls cap a l’art de l’oratòria i en valorem la decisiva contribució al naixement de la democràcia. No en va el que diferencia els homes dels animals és la paraula.

La deriva tampoc és bona en l’ús de la llengua a les xarxes socials. Més aviat l’escenari és devastador. En són víctimes propiciatòries la gramàtica i també la sintaxi, la qual cosa influeix molt negativament en la parla quotidiana.

Res hi ha més actual i amb més potencial de futur que la necessitat de parlar amb claredat, ordre i, si és possible, amb elegància.

La retòrica, l’oratòria i la dialèctica són tres conceptes estretament relacionats i que tenen a veure amb l’expressió oral. Si la retòrica és un procés comunicatiu ordenat que té com a finalitat la persuasió, l’oratòria és l’art de parlar amb eloqüència. La dialèctica, que prové del grec dia (intercanvi) i logos (paraula), és l’art de la conversa. A diferència d’ara, en què a l’ensenyament ni es tracten aquestes qüestions tan fonamentals per a la vida en societat, a la cultura grecoromana assoliren una importància capital. Ciceró, en conversa amb Marc Brutus i Titus Pomponi (dit l’Àtic), ens obsequià amb un reguitzell d’agudes valoracions al respecte: “Dues són les qualitats supremes dels oradors, una la d’exposar les coses amb precisió, per tal d’informar; l’altra, la de tenir una acció oratòria vigorosa per tal de commoure els ànims dels oients. Car no n’hi ha prou de saber el que cal dir, si això no pots dir-ho amb facilitat i gràcia; i encara això no basta si al que es diu no s’afegeix el condiment de la veu, del posat i del gest.” Però, és clar, no és bo posar-se: el cònsol Curió es movia (en els discursos) d’una manera que caracteritzà Gai Juli amb una frase definitiva en preguntar-li, quan gronxava el cos d’una banda a l’altra: “Qui ha pledejat mai d’una barca estant?”

Els cinc punts de l’eloqüència: la invenció, la disposició, l’elocució, la memòria i l’acció (la mímica). Hortensi va introduir l’ús d’enumerar, al començament del discurs, els punts principals que es proposava tractar. En la recapitulació (que Ciceró anomena enumeratio) donava una vista del conjunt de tots els arguments exposats.

Isòcrates fou el primer a formular una teoria del ritme oratori. En la pràctica, Trasímac i Gòrgies l’havien precedit. El millor de tots fou Demòstenes. Demòstenes i Hipèrides, els grans oradors grecs; Antoni i Crassus, els llatins. Pèricles, deixeble del físic Anaxàgores, transportà fàcilment la seva pràctica intel·lectual dels estudis abstractes i obscurs als debats judicials i polítics. Juntament amb el plaer, clavava agullons en l’ànim dels que l’escoltaven. El seu cèlebre Discurs fúnebre, pronunciat al cementiri del Ceràmic d’Atenes l’any 431 aC en les exèquies de les víctimes del primer any de la guerra contra Esparta, i recollit uns anys després per l’historiador Tucídides en la seva Guerra del Peloponès, a més d’una de les més brillants peces oratòries mai pronunciades, és un text fundacional de la democràcia atenesa.

Qui més abundant de llenguatge que Plató? Així parlaria Júpiter si parlés grec, diuen els filòsofs. Qui més vigorós que Aristòtil i més dolç que Teofrast? Els discursos de Cató i Lísies són subtils, elegants, picants i ràpids. Sobre Cató: qui més pes en l’elogi? Qui més aspre en el blasme? Qui més enginyós en els pensaments? Qui més hàbil en les argumentacions i en l’exposició dels fets?

Els grecs creuen que ço que dóna esclat al discurs són els canvis de significació de les paraules, que ells anomenen tropos, i aquells girs de pensament i de la frase que ells diuen figures. És increïble fins a quin punt Cató els multiplica i s’hi distingeix. A Teofrast, que feia anys que vivia a Atenes i parlava molt millor que tothom, li va saber greu que una velleta a qui havia demanat el preu d’una mercaderia li digués: “Foraster, no pot ser a menys preu.”

Davant el tribunal dels centumvirs en la causa de Mani Curi, Crassus quedà com el millor jurisconsult dels oradors, i Escèvola com el millor orador dels jurisconsults. Crassus era el més sobri dels que parlaven amb elegància, Escèvola el més elegant dels que parlaven amb sobrietat. Fins a tal punt de finor intel·lectual en l’oratòria arribaren els nostres ancestres grecoromans!

És hora, doncs, que reflexionem sobre la conveniència de promoure una millora general de les formes de comunicació verbal (i escrita), avui en franca regressió. La valorització i la posada al dia de l’art de l’oratòria podrien ser unes bones eines per assolir aquest important objectiu. Fem de nou realitat aquella afirmació de Ciceró: “Cap cosa no obra més poderosament damunt l’esperit dels homes que l’ordre i l’elegància del discurs.”

tracking