x
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

COLABORACIÓN
  • JORDI GUARDIOLA FLORENSA

Nous inquilins per al Camp d'Esports

Actualizada 25/11/2021 a las 09:12
Nous inquilins per al Camp d’Esports

Nous inquilins per al Camp d’Esports

Todas las imágenes y contenidos de SEGRE.com tiene derechos y no se permite su reproducción y/o copia sin autorización expresa.

© Nous inquilins per al Camp d'Esports

SEGRE

Per motius professionals durant una important etapa de la meva vida en què em vaig dedicar a narrar els partits de la Unió Esportiva Lleida a Segre Ràdio, però també per motius estrictament passionals vinculats a la meva afició al futbol i al meu amor pel club desaparegut el 2011, he passat moltíssimes hores al Camp d’Esports. Com a aficionat, animant, patint i celebrant; com a periodista, explicant, fent patir els oients i cantant gols. He de dir que la meva assistència a l’estadi s’ha anat esponjant cada vegada més des de la desaparició de la UE Lleida i la seva substitució en l’imaginari col·lectiu pel Lleida Esportiu.

L’intent de fer veure que no havia passat res i que la història del club seguia impertorbable, començant de zero des del punt en què l’havien deixat els deutes que van portar al procés concursal i a la liquidació, no em va convèncer mai. Sempre he defensat –i m’ha costat algun retret– que la UE Lleida va morir aleshores i que ho hauríem d’haver acceptat. La compra de la unitat productiva del vell club dels Pacheco, Mario Duran, Telechea, Mané, Bademunt i Palau no significava pas la seva continuïtat, sinó el naixement d’una entitat nova.

Una entitat, per cert, que no era un club ni una societat anònima esportiva, sinó la propietat privada de les persones que hi posaven el risc i els diners per engegar-la, sense haver de donar explicacions a ningú. L’antic petit accionista del Lleida, l’antic soci, passava a ser un simple abonat que pagava un carnet per veure un espectacle esportiu, sense que això li donés cap dret a participar en assemblees ni a intervenir en la gestió de l’entitat, com sí que passava amb la UE Lleida. El Lleida Esportiu, en un cas amb pocs precedents i difícil d’explicar, va poder començar mantenint la categoria esportiva de l’entitat desapareguda, la Segona divisió B.

Això va propiciar, per bé o per mal –jo sostinc que per mal–, que els propietaris del nou club de referència del futbol de la ciutat no tinguessin cap oposició quan van decidir mantenir els colors, l’himne i l’escut (tunejat amb algun lleuger retoc a la banda on figura el nom de l’equip) que tenia la UE Lleida. Tot plegat, va fer que, en el moment de començar la temporada 2011-12, molts aficionats de bona fe tinguessin la sensació que tots els problemes havien quedat resolts, que el Lleida seguia sent el Lleida, i que l’únic peatge havia estat un cosmètic canvi de nom. Mentida: la UE Lleida havia mort, i en el seu lloc hi havia una entitat nova que s’havia apropiat de la seva història i els seus símbols.Segurament, si les coses haguessin anat bé, fins i tot jo hauria acabat baixant del burro i acceptant que el Lleida Esportiu era una nova etapa de la llarga història del Lleida en què, sense anar més lluny, també hi havia hagut una transformació important feia més de setanta anys que havia generat el naixement de la Unió Esportiva Lleida per la fusió entre el Lérida Balompié i el CD Leridano l’any 1947, sense que això suposés que es discutís que el punt de partida real de la seva història era a l’empara dels supervivents de la Penya Salvat i dels germans Maristes al 1939, i no en el moment de la unió dels dos clubs.Dic tot això per mirar de treure transcendència a la decisió que pugui prendre la Paeria de foragitar els actuals inquilins del Camp d’Esports pels flagrants incompliments del conveni subscrit el 2017 pels germans Esteve i l’ajuntament, titular de l’estadi.

La Paeria no expulsarà el Lleida després de més de vuitanta anys de ser titulars d’aquell terreny de joc. Faran fora un club amb nou anys de vida que ha arrossegat per terra la imatge de la ciutat i els símbols del club en el qual es volien emmirallar i que, presumptament, ha utilitzat instal·lacions municipals per delinquir.El Camp d’Esports, ara municipal, va ser el fruit de l’impuls vitalitzador a la ciutat de Joventut Republicana a principis del segle XX. Es va aixecar gràcies a la visió d’aquells prohoms, de fermes conviccions republicanes i catalanistes, a través de les petites aportacions en subscripcions populars que, d’alguna manera, justifiquen que l’estadi passés a ser propietat pública de la ciutat després que la dictadura franquista se n’hagués apropiat a l’acabar la guerra.Des del març del 2020, quan es va decretar el confinament per la Covid-19, no he tornat a posar-hi els peus.

Dubto que ho torni a fer per anar a veure un partit del Lleida Esportiu. Però la història centenària del Camp d’Esports continua, i segur que tindrà inquilins que en seran més dignes. De la mateixa manera que abans de la guerra hi van jugar el Joventut FC, el Lleida SC i altres equips, ara potser hi veurem jugar l’Altètic Lleida o l’AEM.

Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Descubrir
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre