x

Nos gustaría enviarte las notificaciones para las últimas noticias y novedades

PERMITIR
NO, GRACIAS
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÍTICADEARTE
  • J.M. GARCIA

Víctor P. Pallarès

Actualizada 16/07/2018 a las 10:49

De Víctor P. Pallarès podem dir sense marge d’error que va ser un artista lleidatà. No només pel fet d’haver-hi nascut al 1933 i descansar-hi ara en pau, sinó per representar la vocació cultural de la societat civil lleidatana en temps foscos i clars. Va ser alumne de l’escola del Cercle de Belles Arts, membre actiu després d’aquesta entitat, fundador del Grup Cogul que va trasbalsar l’ordre figuratiu de l’art de la ciutat. Guanyador del Premi Maria Vilatella i de la Medalla Morera, i director del Museu Morera, quan aquest estava a l’edifici del Roser. Víctor va anar exposant, a més, a les sales privades i públiques que tenien cara i ulls a la ciutat: al Col·legi d’Arquitectes, a la sala Cop d’Ull i, ja posteriorment, al Museu Morera i al Museu de Lleida. Autor de murals i de cartells, va tenir una gran influència com a professor del Col·legi Episcopal, introduint a la pràctica artística molts estudiants de la ciutat, que segur que el recorden amb afecte. Bona part de la seva trajectòria s’ha emmarcat, doncs, a la ciutat de Lleida, que és plena de testimoni de la seva producció.

Com tot artista que aspira a una bona formació, va tenir dos moments germinals, d’aquells que omplen la inspiració de tot creador. El primer va ser al decidir-se a estudiar Belles Arts a Barcelona. La capital era llavors un epicentre informalista. A l’Escola Llotja va tenir vells professors que li ensenyaven la tècnica, com el gravador Antoni Ollé Pinell, però també bons companys de promoció, com el seu amic Joan Hernàndez Pijuan. El meu mestre Alexandre Cirici Pellicer anomenava aquesta generació la “del Mig”, ja que ni eren els capdavanters de l’informalisme (la generació de Tàpies), ni els nous realistes que vindrien després. Víctor va poder seguir en primera persona aquests canvis a través dels Salons de Tardor i a les activitats de l’Institut Français, on va tractar i va fer una forta amistat amb Josep Maria de Sucre, crític d’art i pintor singular, que el nostre artista visitava a la seva vivenda de Gràcia. Sense aquest període barceloní, el nostre Víctor no hauria estat el que després va ser, ja que es va adonar del principi de l’experimentació.

El segon moment bàsic per construir el seu pedestal va ser l’estada a París al 1957. L’Institut Français becava els joves artistes catalans per veure en directe les creacions més contemporànies. Per Víctor va ser una avinentesa no desaprofitada. Va tenir l’oportunitat de conèixer Àlex Goetx i els tallers de Johny Freidleander i W. Haytes. Il·luminat per l’impacte parisenc i deslliurat de qualsevol ambient hostil com aquell que a Lleida planava contra l’abstracció, va executar uns gravats a l’alçada: uns aiguaforts purament expressionistes i abstractes, amb diversos colors, que són ara l’obra més rellevant que mai va fer, per dos motius, la datació i la culminació d’una obra original després d’haver dominat les tècniques del gravat que havia après a Llotja. Després d’aquesta alenada d’aire fresc, en Víctor va restar a Lleida, i va maldar per anar introduint aquest aprenentatge en la mesura que les circumstàncies l’afavorien. Aquests és, però, un camí de no-retorn. Aquell que va tenir l’oportunitat de ser a París als anys 50 i a la Barcelona informalista no pot abandonar l’aprenentatge vital i formatiu.

Ara ja només ens resten Lluís Trepat i Àngel Jové, i amb ells es tanca un cicle que passa per altres maneres d’entendre l’art i la vida.

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre