Jaume Plensa

Barcelona ha donat a l’escultura internacional del segle XX autors d’una gran influència i reconeixement, com Juli González, Manolo Hugué, Joan Miró o Apel·les Fenosa, on cal incloure també artistes com Pablo Gargallo. La tradició dels metalls es fonamenta principalment en alguns d’aquests autors. A l’època de la transició democràtica, que ara es commemora, va emergir una nova generació d’escultors que també assoliren una dimensió, una vocació de situar-se en el panorama internacional. Jaume Plensa és ara el paradigma d’aquesta tradició. La seva trajectòria l’equipara a aquells capdavanters en una disciplina, l’escultura, plena de dificultats i particularitats. Plensa va donar un salt exponencial i no només va expandir-se en el marc dels museus i de les galeries d’art, sinó que omplí ciutats de símbols escultòrics, que han servit a les comunitats que han acollit les seves escultures públiques amb un gran esperit de ciutadania. Plensa ha instal·lat les seves grans escultures arreu i els seus projectes s’acumulen al seu taller. Fins i tot disposa d’un estudi en ple funcionament, amb assistents i un equip de dimensions no conegudes entre els artistes catalans.

La presència internacional de Plensa ha anat acompanyada sempre d’una visibilitat a la seva ciutat a través de mostres a galeries, i efectivament el desembre de 1996 la Fundació Miró inaugurava una mostra retrospectiva seva, que va viatjar després per diversos museus, inclòs el Jeu de Paume de París. Al catàleg escrivia John Berger, també Daniel Abadie, que va apostar per ell a París, i Manuel Borja-Villel, autors llavors de prestigi. En aquella data el MACBA feia un any que s’havia obert, i representava, després de molts debats, una opció artística internacional que qüestionava l’escena pròpia. Plensa i Joan Brossa varen tenir la seva antològica a la Fundació Miró, que era una manera de reconèixer el seu treball, sense posar-ho al nivell de les aspiracions del MACBA. Ha hagut de passar molt de temps perquè Brossa tingués la seva mostra al Museu, i el mateix ha passat, ara, amb Plensa. –Per què? Brossa formava part de l’imaginari de tota l’avantguarda de la ciutat. Tots hem estat fills de Brossa, però va costar entendre que la seva trajectòria no es limitava al marc català. Així l’obra de Brossa tenia i té condició d’internacionalitat. Amb Plensa ha estat el mateix. El cànon actual, el que plana per delimitar els gustos epocals, defuig el seu formalisme, i relativitza el seu treball, però aquest l’ha vençut i finalment el MACBA li ha obert les portes. Hi ha en aquesta mostra un “sigues benvingut” a territori minat. – Per què? Doncs pel fet que el cànon destaca els artistes que contribueixen a canviar la societat, els artistes compromesos. Plensa, a diferència d’ells, planteja una obra que no vol canviar la societat, sinó l’individu, o promoure que l’individu pensi, que es canviï a si mateix. Sense aquesta introspecció, sense aquest qüestionament individual, sembla dir Plensa, no hi haurà canvi en la societat. Aquesta opció individual no és tan distant del que pretén el cànon, i per aquest motiu la gent connecta amb l’obra de Plensa. El MACBA ha optat per obres seves més conceptuals, i ha estat una bona opció. Es tracta d’equilibris. L’exposició, de ben segur, serà la més exitosa del Museu i els que escriuen les llistes del cànon es veuran obligats a reflexionar, i una vegada en aquest punt, acceptaran Plensa com un autor que proposa una obra que no es només forma, sinó reflexió, pensament i poesia sobre l’home i la dona en el món contemporani.