La retirada (2)

Segueix la crònica de com els artistes lleidatans varen exiliar-se seguint la desfeta de l’exèrcit republicà l’any 1939, ara fa 80 anys. Pel dissenyador gràfic i promotor de l’avantguarda, Enric Crous, la qüestió va ser molt diferent de la resta, ja que ell era militar de professió. En aquells moments tenia el grau de capità d’infanteria i estava destacat al servei de cartografia de la 43a Divisió. Segons el General Rojo, aquest servei era un dels millors sota les seves ordres. La seva Divisió, que havia tingut un paper rellevant al front de l’Ebre es trobava ara a la Vall de Bielsa i tenia experiència pirinenca i maneres de travessar la frontera, com la de passar armes amagades en llibres de llom gros i tapa dura. Agafaven llibres ben gruixuts i retallaven la forma de les pistoles a les planes del mig, i així camuflaven armament per si els havia de ser útil. En el seu cas no li va servir de molt, perquè va acabar al camp d’Argelés, on va trobar el seu company Lamolla. Amb ell va fer una cabana, i després una barraca amb gots fets amb pots de conserva i plats amb tapadores de llauna. Crous va acabar a les companyies de treballadors, fins que va anar a parar a Montauban, tal com descriu Joan Cal al seu llibre de L’exili de Mona Lisa. Apel·les Fenosa, que havia defensat les llibertats i la causa republicana, es va quedar a Catalunya unes setmanes després del final de la Guerra Civil. S’amagà a casa dels seus pares, a la Floresta. El dia 4 de maig del 1939 va aconseguir un document que li va permetre circular lliurement per Catalunya. Oficialment, figura que li va servir per trobar marbre i passar la frontera, que travessà a peu. Una vegada més, tal com havia fet dinou anys abans, va travessar la frontera a peu i es va trobar un passant que li va robar. Els gendarmes el van descobrir i li van dir que escollís: tornar a passar la frontera o anar a parar a un camp de refugiats. En aquell moment, va començar una partida de cartes a la gendarmeria. L’Apel·les, que era un gran jugador, s’hi va afegir i es va passar la nit jugant. Al matí, els gendarmes es van compadir, li van deixar diners i li van arreglar els papers de manera que pogués arribar a Llemotges, on vivien els seus amics Laurens i Renée d’Albis. Miquel Viladrich era a Barcelona amb la dona i dos dels seus fills quan van fugir cap a la frontera. La matinada del 25 de gener van prendre la ruta i de camí van trobar el nebot del pintor Isaac Vilà, que en va afegir al grup. El 28 van arribar a Figueres. Des dels afores van veure com la ciutat era bombardejada. Sota la neu no sabien si adreçar-se a Portbou o enfilar-se pels camps. El 5 de febrer van creuar a França i van aconseguir viatjar cap a París. van dormir cada nit en un hotel, ja que no tenien documents i van aconseguir fer sortir d’un camp el tercer fill, Jorge. El 3 de març, el cinc Viladrich es van embarcar al vaixell Mendoza, a Marsella, amb passaports argentins. Van arribar a Buenos Aires el 28 de març i mai més Miquel Viladrich trepitjaria terra catalana.