El cap de setmana passat el president Pedro Sánchez va visitar la tomba d’Azaña a Montalban, la de Machado a Cotlliure i les platges d’Argelers. Un camí a l’inrevés del que va fer el nostre Enric Crous. A Argelers, Crous va trobar el pintor Antoni G. Lamolla. Fa deu anys vaig consultar els arxius de Joan Miró i de Roland Penrose per verificar les cartes que els dos lleidatans enviaven per demanar auxili en aquelles condicions. Antony Penrose – fill de Roland i de Lee Miller– em va mostrar l’agenda del seu pare, on el 27 de març del 39 apunta que ha enviat 20 lliures a Vidal i a Lamolla al camp d’Argelers. També tenia una altra carta de Miró, datada el 12 de maig del mateix 1939, en què s’interessava pels nostres dos exiliats. La sortida del camp d’Argelers i l’arribada de Crous a Montalban va estar plena de dificultats i riscos, però el cas és que a Montalban va trobar una certa estabilitat. A les seves memòries es refereix precisament a la tomba d’Azaña i recorda que en aquesta ciutat el president de la República va deixar d’existir. Una circumstància ben interessant és saber que Manuel Azaña va deixar dit que en morir totes les seves coses passessin als republicans que ho necessitessin. Parlava especialment dels seus afers i roba. Així va ser fet, i la família va donar els seus béns a través de la direcció dels quàquers. Explica Crous que la responsable d’aquests, la senyora Roth, li havia promès l’impermeable del president de la República i a un altre il·lustre lleidatà, l’escriptor Baptista Xuriguera, el seu barret, dos elements que podrien semblar banals, però molt útils en aquells temps de penúries. La cosa no va anar del tot com s’havia promès. “Resultat –diu Crous amb la seva ironia que plana tots els seus records– el Xuriguera es trobà sense res al cap (a causa dels “vius” empleats dels quàquers), mentre que jo mai no em vaig poder passejar – dintre – ni al costat del seu impermeable. I avui encara ignoro com em vaig trobar propietari d’un paraigües retro 1900 i, a més, de dona. I tan vell i en mal estat que –malgrat la penúria de tot– encara que sempre l’oblidava, regularment també el trobava. Per dir si feia goig.”
Enric Crous va ser destinatari d’un paraigua del president de la República i el gest descrit en les memòries explica la situació dels republicans que rebien de la màxima autoritat un llegat, que no era altre que la seva roba, sempre ben rebuda. La mort d’Azaña i la de Machado, en circumstàncies humils, han estat recuperades ara en la dignitat institucional.
Ben a prop, al Museu Rigaud de Perpinyà, s’exposa l’obra del pintor Antoni Clavé i Martin Vives, que recorda com Clavé, amb Fontserè, internats als camps, miraven de fugir, amb la vista fixada a París, i a Perpinyà varen trobar una escletxa per exposar i desenvolupar el seu talent creatiu i tenir la confiança i el suport per tornar a aixecar la moral i començar de zero una nova carrera artística que va donar els seus fruits.
