INDECOR presenta a Lleida una mostra dedicada al pintor Josep Benseny (Lleida, 1914-1952). Per a la nostra generació, Benseny és un referent mitificat de la pintura lleidatana, per la seva personalitat i per haver estat un pont entre l’abans i el després de la Guerra Civil. Va ser un dels pocs que va poder quedar-se a la ciutat i dels primers a donar senyals d’entusiasme, amb les seves sortides a pintar al camp, acompanyat cada vegada més pels joves pintors de postguerra, que veien en ell un bri d’esperança. Benseny va reivindicar de sempre el treball compartit, i fruit d’aquesta idea va ser la creació del Cercle de Belles Arts de la ciutat. Benseny significa la superació a partir del no-res, especialment de la pobresa de materials per pintar i de les minses possibilitats d’exposar. Els suports de les seves pintures eren del tot rudimentaris, majoritàriament cartons de formats petits, que donen un aspecte sec a les seves pinzellades, que destacaven per un expressionisme a partir d’una mirada impressionista. El seu paisatgisme era directe, pintat del natural, amb una pinzellada amb gruix de pigment, que sovint sembla tenir textura i relleu. La dominant cromàtica passava de la fredor dels verds i els blaus a la lluminositat dels taronges i els vermells. Sovint els seus paisatges són els de l’horta lleidatana, però també hi ha marines, producte de les excursions en què ell sempre s’apuntava amb la resta de companys, els Ibáñez, Fontova o Josep Barberà, que va acabar sent el seu cunyat. Tothom que ha conegut Benseny l’ha estimat, i resta encara a la memòria de molts lleidatans que el tenen com un geni que va viure en una època de dificultats que ell sempre va saber dur amb dignitat. Si com a pintor va ser expressiu, com a gravador va ser realment original, i els seus linòleums són realment especials, i molt vinculats a la Lleida del Canyeret que ell va estimar i va saber transmetre també al seu company Lamolla. Ara, però, som en el nou segle i la majoria dels visitants a aquesta mostra desconeixeran la grandesa del personatge, i com aquestes pintures de format petit i que representen paisatges tenen molt més a dir del que semblen. El temps passat i el gust actual per l’impacte de la imatge va contra aquesta manera de pintar, i els quadres poden semblar caducs, però cal parlar del mite, enfortir la llegenda d’aquest artista, de l’home que va trobar en l’art, en la pintura i el gravat, una raó per viure. L’art lleidatà no s’entendria sense Benseny ni Ton Sirera. Ho han explicat els seus contemporanis, i els artistes com l’Albert Coma Estadella, que sempre ha parlat de les seves aquarel·les com a nodridores. Aquesta pintura que ara pot semblar decimonònica és la que ens representa, és l’engranatge que ens va salvar de l’oblit, la memòria de la generació dels anys trenta que tant va fer per la modernitat a Catalunya i que ell va saber transmetre als joves en plena postguerra. L’acte de sortir a pintar al camp, de compartir la pintura, va ser generatiu, i Benseny va ser en aquesta època vital i imprescindible. Benseny va morir molt jove, i encara amb raó de més hem de veure aquestes pintures com un testimoni del que la pintura era llavors, minoritària i marginal, però en aquests formats petits, de materials humils, hi havia el desig de fer de la pintura una dimensió nova de l’individu, del creador, compromès amb el seu temps. Allò que ara veiem com a neutral era, en el seu temps, radical. Després vindrien els artistes amb barba, i després l’abstracció, però sense Benseny no s’hauria avançat tant, de ben segur.
