Mat Collishaw

A finals del 1997 l’exposició Sensation: Young British Artists from de Saatchi Collection a la Royal Academy of Arts de Londres va significar un esdeveniment d’impacte internacional, que va tornar a posar els artistes anglesos de nou en el mapa de l’art i del mercat. Aquells joves eren 42, i alguns han esdevingut artistes centrals i populars, com els germans Chapman, Tracey Emin, Damien Hirst especialment, Sarah Lucas, Sam Taylor-Wood o Rachel Whiteread. Ara ja no ho són tant, d’emergents, alguns d’ells, com Tracey Emin, són professors a la mateixa Royal Academy, i algunes de les obres de la mostra varen cremar en un incendi als magatzems de la col·lecció Saatchi.

Per aquest motiu resulta molt interessant l’exposició que la Fundació Sorigué dedica a la seva seu de Lleida a Mat

Collishaw

(Nottingham, 1966), que esdevé la primera mostra a Espanya, després de ser presentada amb el suport de la mateixa Fundació Sorigué a Madrid.

En aquella mostra Sensation en què Damien Hirst va exposar el seu famós tauró en formol i Tracey el seu llit desfet, Mat Collishaw va presentar una fotografia d’un primer pla d’un cap amb una ferida oberta i sangonosa. La imatge era una composició de 15 capses de llum, que dotaven els cibachromes d’aquella fredor de format postminimalista. Sensation recordava que Collishaw havia estudiat al Goldsmiths College i havia participat en la fira Freeze o a l’Aperto de Venezia. Apuntava, així mateix, que la seva obra s’orientava vers associacions amb el món de la natura i a la manipulació digitalitzada de les imatges per tal de crear un món de fantasia.

La mostra de la Fundació Sorigué La fi de la innocència és precisament el desenvolupament d’aquest món de fantasia que debat entre naturalesa i nous mitjans, amb un recorregut de la seva trajectòria entre 2010 i l’actualitat. El títol té a veure molt amb la fi de les utopies que l’art, finalment, no ha assolit.

Tot el que es veu a la mostra està basat en una òptica de la tradició de la pintura, expressada, o visualitzada justament amb el contrari, aures fredes i tecnologies de gran impacte visual, que atrapen l’espectador per la seva espectacularitat i sorpresa. Aquest impacte de les obres és la manera de cridar l’atenció vers el missatge de fons que l’autor no defuig. Crea així un esperit de Nou Barroquisme, en el qual la realitat es transmuta a través del “Naturalisme”, que és el conflicte del mateix barroc: dir altres coses a través de la realitat. Aquestes altres coses són en aquest La fi de la innocència, un paradís que anem perdent, un planeta decrèpit i una condició de l’home que s’esmicola i descompon. Les obres del final del recorregut són les que millor expressen aquesta realitat: grans fotografies emmarcades de papallones esclafades, que, tot i així, conserven la bellesa del cromatisme, o flors que broten de terres enfangades de brutícia. Es tracta d’una bellesa contradictòria que, òbviament, esdevé critica.

El recorregut comença el 2010, amb la instal·lació Retrospectre, en la qual incorpora imatges audiovisuals damunt d’una arquitectura decrèpita, segueix per una projecció del retrat del papa Innocenci X de Velázquez, que va ser reinterpretat per Francis Bacon, i que aquí s’intueix sota una pluja digital.

A partir d’aquests moments els formats de la seva obra són tecnològicament minimalistes, com The Corporeal Audit, o Expiration Paintings o Columbine, l’obra més recent de la mostra.

A la sala de baix, els seus Black Mirrors i natures mortes, i la instal·lació Seria Ludo, enginyosa i visual, que és un zoòtrop en 3D i que respon a aquesta idea del present com d’atracció ineludible, que en el fons amaga la percepció que hem construït un món de bellesa en un fangar.