SEGRE

CRÍTICADEARTE

Les avantguardes històriquesa la col·lecció de l'IVAM. 1914-1945

Creado:

Actualizado:

 
 
L’Institut

V

alencià d’Art Modern (IVAM) es va crear l’any 1986, tot i que l’edifici va inaugurar-se l’any 1989. Ho recordo perfectament, atès que vaig negociar amb el que fou el primer director, Tomàs Llorens, una exposició d’artistes valencians a Barcelona, que finalment va ser comissariada per J. V. Aliaga i Josep Miquel G. Cortès (que ara és el director) i va ser inaugurada per la Carmen Alborch, que va ser la seva directora en aquella primera etapa.

La seva identitat com a col·lecció va nodrir-se d’un fons rellevant de l’escultor Juli González, però també s’interessà –com sembla lògic– per Sorolla, la tradició valenciana i Josep Renau.

Ja en temps de Carmen Alborch, i tenint en compte Renau i González, s’obrí a prioritzar per la seva identitat com a col·lecció les avantguardes del període d’entreguerres, l’abstracció i el constructivisme. Aquell primer IVAM va fer un esforç gegantí per col·leccionar no només obra original, com feien tots els museus, sinó també fotografia i disseny gràfic d’aquest període. En una dècada el que havia arribat a col·leccionar era extraordinari, el dotava d’identitat, i a hores d’ara resultaria impossible d’obtenir. L’IVAM va passar per diverses èpoques, i en temps de Vicenç Todolí va prendre altres camins, així com en l’època de Juan Manuel Bonet i J. F. Yvars, per no dir la de Consuelo Císcar. Ha estat una institució canviant i ara mateix està en una nova crisi relacionada amb la direcció.

De tota aquesta aventura d’una de les institucions museogràfiques capdavanteres de la recuperació democràtica, el que resulta més excepcional és la seva col·lecció de les avantguardes, que, precisament Lleida té ara el privilegi d’acollir a la seu del CaixaForum, en una mostra que s’havia d’inaugurar abans de l’estat d’alarma, i que ara –sortosament– ja és visitable.

Tot el que s’exposa és d’una altíssima qualitat; obres de museus, sens dubte. Es complementen peces originals amb gravacions audiovisuals, exemplars de revistes, documents i fotografies. Són tots els autors emblemàtics de la Bauhaus, del dadaisme, i fins i tot del surrealisme. No només els noms són els més representatius, sinó que les obres són molt representatives... Juli González, Paul Klee, Max Ernst, Alexander Calder, Kurt Schwitters, Torres García, Luis Fernández, Moholy-Nagy, Pevsner, Lucio Fontana o artistes brillants no tan coneguts com László Péri o Vantongerloo, etc., fotomuntatges de John Heartfield o Josep Renau, al costat de constructivistes i futuristes soviètics, barrejats amb Nicolás Lekuona o Pere Català Pic. Tota la història de l’avantguarda es pot resumir en aquesta mostra.

Ara que ha passat ja temps, veiem aquesta col·lecció com a excepcional. Cap museu espanyol l’ha superat, i només ara la Col·lecció de l’Archivo Lafuente s’ha esmerçat a seguir col·leccionant documents i edicions de l’època. Ja llavors, com ara, pensava com hauria estat d’important incorporar a aquesta col·lecció el rastre de la nostra avantguarda. Els dissenys d’Enric Crous es trobarien agermanats amb el que aquí s’exposa, i Cristòfol i Lamolla semblarien fets a la mesura del propòsit d’aquesta col·lecció.

Tindrem fins a l’any vinent per visitar-la i revisitar-la. Potser mai Lleida ha tingut una mostra d’aquestes característiques i farem bé de gaudir-ne i entendre el que hi havia de revolucionari en aquella primera avantguarda.

tracking