El moviment surrealista volia ser internacional, global. Amb l’inici de la Guerra Civil espanyola es va produir una crisi important, ja que molts surrealistes consideraven que s’havien de deixar la teoria i calia posar-se al servei de la Revolució. Benjamin Péret va ser el primer a venir a Barcelona per vestir-se de milicià, mentre Breton donava excuses per no venir. Tot i així el 1937 i el 1938 s’organitzaren exposicions internacionals del Surrealisme, fins i tot al Japó. La del 1938 a la Galerie Beaux Arts de París va ser la més rellevant. Es presentà del 17 de gener al 24 de febrer. Els comissaris –diríem ara– eren Paul Éluard i André Breton, i el muntatge va ser encomanat a Marcel Duchamp. Els testimonis gràfics que ens resten són realment brillants... Sacs de carbó penjats dels sostres, maniquins transformats pels artistes a totes les sales, començant pel taxi plujós de Salvador Dalí, objectes de funcionament simbòlic, i els visitants que havien de recórrer la mostra amb una lot per il·luminar les obres. Una bona part de les obres presentades eren objectes. Aquests artefactes que havia introduït Dalí eren una veritable revolució de l’escultura per part del Surrealisme. Tots els pintors gosaven fer objectes que extreien de la vida quotidiana. Una de les obres presentades era
Jamais, feta per Óscar Domínguez, pintor que havia realitzat ja alguns d’aquests objectes. Moltes de les construccions objectuals eren efímeres, i en molts casos, altres artistes les varen reconstruir després, però aquesta de Domínguez es donava per perduda. Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, i gran estudiós del Surrealisme, va descobrir una fotografia posterior de Picasso al seu taller, on apareixia
Jamais, i estirant el fil ha trobat l’esmentada obra als magatzems de la família Picasso, i amb aquest descobriment organitza ara al Museu Picasso de Barcelona una mostra sobre
Jamais i l’exposició surrealista del 1938. Picasso alternava llavors amb els surrealistes, i a la mostra de la Galerie Beaux Arts va participar amb algunes pintures i, a més, tenia en molt bona estima Domínguez, que va arribar a falsificar molts Picassos i es feia estimar pels artistes republicans exiliats a París. No només va incorporar
Jamais a la seva col·lecció, sinó que la va conservar.
Domínguez havia vingut a Barcelona uns anys abans, i havia connectat molt amb el nostre Viola, Francés i Remedios Varo. Aquest trio surrealista sí que havia defensat posar el surrealisme al servei de la Revolució. Quan Benjamin Péret arriba a Barcelona contacta amb ell, i fins i tot s’enamora de Remedios. A la mostra de París i al llibre del Diccionari Breu del Surrealisme, Breton i Éluard publiquen el quadre de Remedios La cama alliberadora de les amebes gegants, una obra gran que avui dia es troba desapareguda i que podia haver estat exposada a París després de la mostra Logicofobista.
Péret, camí del front d’Aragó amb les Brigades Internacionals, va aturar-se a Lleida, com és ben sabut, i en visitar el taller de l’escultor Leandre Cristòfol va endur-se dos dibuixos, dues morfologies, que després va fer incorporar a les mostres Internacionals de Tòquio, i la de París. Sí, dues obres de Cristòfol varen acompanyar Jamais de Domínguez. L’artista lleidatà ho va saber més tard, i va donar per bona l’acció de posar a les mans de Péret les seves obres. A mitjans del 1987, precisament amb Guigon i Juan Manuel Bonet, mentre preparàvem una mostra sobre l’Objecte Surrealista, varen aparèixer a París aquests dos dibuixos de Cristòfol.
D’aquella mostra internacional surrealista tenim testimonis fotogràfics i documentals, que s’exposen ara també al Picasso barceloní. Recuperar l’objecte de Domínguez és tota una troballa, que dona esperances que un dia, sense proposar-ho, apareixeran obres surrealistes que es donaven per perdudes.
