‘La musique’ de Lamolla

Array A començaments de mes va publicar-se el nou llibre de Josep Massot sobre Joan Miró, que abraça la seva biografia des de l’òptica del franquisme. El tema ha portat polèmica, ja que recorda com artistes emblemàtics com Tàpies, Edurdo Chillida o Palazuelo van tenir una certa condescendència amb el règim o indirectament van en treure profit en la seva difusió internacional. Per contra, Massot explica com Miró va ser fidel al seu ideari i no va participar en cap de les exposicions oficials de l’època.

La notícia coincideix amb la compra d’un Lamolla per part de la col·lecció lleidatana Arnó-Vila en una subhasta pública a París el 7 de desembre. El quadre és una obra major del nostre excels pintor surrealista i té unes dimensions considerables, de 73 x 54 cm. Es titula La musique i està datat el 1945.

Com és sabut, Lamolla va haver d’exiliar-se. Tot sembla indicar que confiava en un retorn immediat, com si la situació després de l’armistici pogués redreçar-se novament, i recuperar el temps perdut, com un parèntesi que calia oblidar. Mentrestant, participa de mostres solidàries amb la República.

Les exposicions en què participa el 1945 i el 1946 així ho palesen. Són accions en què es confirma que tot i residir a Dreux, on impulsa l’Atelier Lamolla, manté encara lligams amb els artistes catalans de l’exili. El Nadal del 1945, el taller que impartia gratuïtament havia aportat nous alumnes que exposaven col·lectivament a Dreux.

Mostra que va repetir-se uns anys, amb la participació de mitja dotzena de joves pintors. El juny del 1945 forma part de l’Exposition d’Art Catalan Moderne a la galeria d’art Altarriba de la Rue du Bac de París. Va ser una mostra organitzada per Solidaritat Catalana a benefici dels presoners i deportats, tant per la captivitat a Alemanya com a Espanya.

El 1946 pren part en una nova mostra de solidaritat francoespanyola a la Sala dels Il·lustres de l’ajuntament de la ciutat d’Agen, on exposa dues pintures significatives, Carmen i Arriba Espanya, i el 1947 torna a ser seleccionat al Salon des Surindépendents de París. Lamolla és presentat com un pintor autodidacte, adscrit a la realitat, ja sigui metafísica o interior, surrealista a la fi, que practica una manera de pintar clàssica, encara que gens acadèmica. Hi concorre amb 4 obres: Le réveil du captif, La Chute du nazisme, Le Signe de la croix i La musique, pintura característica d’aquest moment.

És aquesta, precisament, l’obra que en breu ha de venir a engrossir la col·lecció Arnó-Vila. Massot, en el seu llibre sobre Miró, analitza les dificultats del pintor i el seu tancament primer en el domicili de Barcelona i després a Mallorca, i ho compara amb altres artistes i les seves circumstàncies, però el cas de Lamolla, com el de tants artistes exiliats, va ser clarament oposat. Tornar a Catalunya hauria significat la mort, l’empresonament.

Lamolla va haver d’esperar fins als seixanta per tornar i “sota el franquisme” va concentrar-se a pintar el Canyeret i Guimerà, com una manera de no crear problemes. Aquest quadre, de tonalitats fosques, representa el seu estat anímic en aquells anys d’exili i cal agrair al col·leccionista que el recuperi, ja que serà una obra emblemàtica dels temps difícils.