Joan Fontcuberta

Array El seu no és un estil, sinó un projecte, una voluntat didàctica de desmantellar a través de llibres teòrics, articles, conferències i exposicions l’associació entre Fotografia i veracitat. La imatge fotogràfica no sempre és real, ens ve a dir. No us entesteu a creure el que veieu i, tot i la semblança, dubteu.

Ningú abans d’ell ni tan sols ho havia formulat amb tanta lucidesa, ja que creiem que les imatges eren còpia exacta del que representaven. Qui no s’havia de pensar que les fotografies no capten el que veiem? Doncs ell ho ha fet tantes vegades com li ha estat possible, començant per aquelles sèries d’Herbarium, en què ens presentava unes plantes inventades, o a Fauna Secreta, en què feia el mateix amb espècies animals noves, creades per l’experimentació genètica d’un científic foll. Hem vist Fontcuberta crear constel·lacions mironianes a partir d’insectes empastrats en el parabrisa d’un cotxe, i carenes de muntanyes llunyanes fetes amb primers plans de claus de serreta d’obrir portes.

Sempre ho ha fet amb fotografies per fer-nos veure, tossudament, que la idea que tenim de la imatge fotogràfica és falsa. Fontcuberta ens fa dubtar de tot i ell, tot sol, ha dut la fotografia a territori inesperat. També ha modificat la historiografia en aquest sentit, fent-nos creure –per exemple– que el fundador de la fàbrica Trepat de Tàrrega va fer venir a l’Urgell els principals autors de la nova objectivitat per retratar els seus productes.

Un dels seus exemples més populars és aquest fris d’una imatge que de lluny reconeixem, però que a mesura que ens apropem descobrim que està formada per centenars o milers. Ho veieu, novament fa trampa. Veiem al passar amb el cotxe el pantocràtor i una figura de corder de Sant Climent de Taüll, però si caminem per la vorera la veritat és una altra, una acumulació de fotografies d’obres d’artistes lleidatans.Aquest mur exterior de la Fundació Vallpalou és una nova juguesca de l’autor, però no penseu que hi preval la ironia, que sempre ha estat present.

Tot té un fons més postmodern, més conceptual. Ja no és la pixelació de Dalí, o dels hiperrealistes americans. Trobarem un exemple nítid del seu propòsit: fer dubtar, percebre que el paper que havíem assignat a la fotografia ja no compta.

Fotògrafs, podeu seguir fent retrats o paisatges, però sapigueu que la imatge no s’acaba aquí. Hi ha més camp per córrer. Ell li ha donat una nova perspectiva.

Amb ella ha consolidat el seu estil, però no és això el que més importa. Ha fet el més difícil per a un artista: trencar amb la tradició, la teòrica i la pràctica. Obrir una porta vers un camí nou de la fotografia, que altres poden seguir, sense necessitat de còpia.

Ha trobat uns mètodes, una reiteració que dona voltes sobre la mateixa idea. Se n’ha sortit.