Pausa i reflexió en temps accelerats

La Panera de Lleida presenta una 12a edició de la Biennal d’Art Leandre Cristòfol que no compta amb un tema concret, sinó que reuneix obres de 13 artistes diferents, amb la voluntat de concentrar l’atenció en aquestes i d’establir unes interrelacions més o menys afortunades. Es fa evident que la tònica general dels artistes és la de posar en el punt de mira uns temes candents de la crítica social actual: l’antropocentrisme, el gènere o les problemàtiques vinculades a les noves tecnologies. Uns temes que enforteixen el sentit reflexiu de la Biennal en comparació amb altres fires d’art de l’estat que cada cop més cauen en la banalitat de l’art mercantilitzat, demostrant una nul·la qualitat artística. Abunda en l’exposició el conceptualisme i l’ús dels nous mitjans i modes de producció. La performance documentada de Marc Vives Es que ahora no puedo, presentada com a instal·lació, convida el visitant a endinsar-se en una experiència íntima que presenta a través de fotografies i petits escrits. El binomi original-còpia es fa palès en Duplicar ordres, de Luz Broto, i en Malpaís, de Mariona Moncunill, on les artistes juguen amb aquest binarisme amb un humor i una intel·ligència notoris.

Destaca, com a peça clau de la mostra, l’obra de Mario Santamaría Unfixed infrastructures and rabbit holes, no només per la brillantor tècnica que demostra en l’adaptació a l’espai, sinó també per la reflexió que fa entorn de la (in)materialitat de les noves tecnologies, creant una xarxa wifi a propòsit de la mostra. Com a punts negatius, cal assenyalar l’excés de text en els fulls de sala i la inconcreció a l’hora d’indicar a qui pertany cada obra. A priori, aquesta confusió que sorgeix al no identificar clarament l’autoria de les obres pot afavorir la cohesió de la mostra en si mateixa, però això entra en contradicció amb la gran quantitat de text –sobretot en el que respecta a biografia d’artista–, que despista el visitant i fa que acabi dedicant més temps a la lectura que a l’observació. Així i tot, la Biennal i la Panera es consoliden com a nucli artístic de referència a la ciutat.