El diàleg impossible

Haig de reconèixer que sempre he parlat més que he escoltat i ho he acceptat com un dels meus pitjors defectes. Serà que la meva velocitat de creuer s’ha convertit en temperada passejada, que darrerament m’agrada més jugar a escoltar. Els reconec que últimament m’avorreixen les coincidències, com també els debats inútils. Escoltar els altres m’ensenya molt i, fins i tot, practico l’exercici d’escoltar els que diuen ruqueries, car d’aquesta manera conec l’opinió de la majoria. De forma compulsiva i tots a una, com a Fuenteovejuna, alguns nacionalistes espanyols s’han posat d’acord per demanar o imposar diàleg, per evitar el xoc de trens que ells mateixos han provocat. Altres nacionalistes, ni tan sols això. Per molt que s’asseguin a simular diàleg, estic segur que serà un exercici inútil i estèril, car Espanya, des de la seva majoria, còmoda somnolència, orgullosa prepotència i abusiva situació de preponderància, serà incapaç de renunciar a quelcom, que canviar-ho, significaria un gran descontentament de milers d’espanyols, que ho tenen de faula vivint en el País de les Meravelles d’Alícia. Com volen que els bascs, que gaudeixen de la condició de ciutadans de primera, acceptin un mínim retrocés en la seva privilegiada situació? És més, al ser necessaris en la ingovernabilitat d’Espanya, el govern basc amb el seu pacte amb els socialistes espanyols, prioritza en els acords la seva preponderància en les inversions per assegurar-se el corredor atlàntic en contra del mediterrani. Reconec que si els bascs són ciutadans de primera, la gran majoria d’espanyols ho són de segona i, desgraciadament, no acceptaran deixar que els catalans deixem de ser de tercera, en detriment de la seva ja incerta situació. Vostès s’imaginen el Sr. Rajoy viatjant per Andalusia proclamant que la Festa Major ja no és possible? Vostès, com jo, saben que és més segur veure passejar per Espanya la Sra. Susana Díaz proclamant l’exemple del que no ha de ser. No hi haurà diàleg amb Catalunya, perquè això significaria renunciar a l’espoli organitzat que els assegura la comoditat actual. Francament, no els veig capaços d’explicar als espanyols una veritat diferent i practicar una manera de fer tan allunyada, de segles de nefasta experiència.