Pobra Espanya i 2

El transatlàntic convertit en machote ha trencat tots els pactes de relació en comú amb la barqueta. Ofegada econòmicament, sovint ha suportat el menyspreu prepotent del més fort, obligant-la a adoctrinar als seus fills en falses històries, en bàrbares costums i en estranyes maneres de fer. La barqueta constata que no hi ha manera de passar comptes. Ell fa i desfà. Les promeses per demà, es converteixen en demà passat i el demà passat, no arriba mai. Els seus fills es maten per les carreteres. Les màquines de la fàbrica envelleixen, els camps es despoblen, els boscos es malmeten, els rius no canten i els fills clamen cada vegada més angoixats per una solució. Si reclama els seus diners, ell té la barra del perdonavides de negar-los.

Quan les urgències es fan imprescindibles, ell li presta amb displicència, arrogància i menyspreu els seus propis diners, amb interessos i condicions inacceptables. Ella ha dit prou. El machote, amb una gran riallada, afirma que el matrimoni és indissoluble i si vol plantejar algun plet que ho faci als seus tribunals amics. Els jutges que han de decidir, no es basen en les lleis, sinó que ho fan en la seva interessada interpretació de la llei de lleis, estirant-la a conveniència com si fos un fastigós xiclet.

Si la barqueta incomoda els amics banquers del machote els Déus de la justícia decideixen en favors dels banquers. Si incomoda els prebosts dels serveis generals, els Déus de la injustícia decideixen a favor del machote. Si vol solucions per als fills més necessitats, decideixen en contra d’aquests. Els àrbitres han oblidat que només és pot impartir justícia quan es compta amb el respecte dels ciutadans. El machote, des del cavall de la supèrbia, repeteix a la indefensa barqueta que els seus fills són més i, mai, mai podrà deslliurar-se del jonc conjugal.

Finalment la barqueta tira pel dret de la legitimitat i la llei dels seus pares i, llavors, el machote, convertit en bèstia desfermada exerceix la violència. Al crit de “a por ellos” vol enterrar la barqueta, ignorant que els seus fills són en realitat llavors.

Els fills de la barqueta volen decidir civilitzadament. No són temps de matar la parella. Pobra Espanya, si ha d’imposar la convivència.