Necessitat d'optimisme

Vivim un temps en què tot sembla inabastable. Superarem les pandèmies, les d’ara i les que vindran. Amb molt dolor superarem el corona-crac econòmic. Superarem el pessimisme? Una societat que necessita mascaretes no ajuda el creixement de joves optimistes. Tot i això, sabem que els optimistes, amb més bona salut, s’arrisquen, innoven, inventen, descobreixen i, si cal, emigren a la recerca de noves oportunitats. Per què els xinesos no van descobrir Europa o Amèrica? Per què els àrabs no navegaren per tot el món? Per què ens va costar tant admetre que la terra gira al voltant del sol? Per què no reconeixem amb fets la cabdal aportació de la dona a la societat? Plantejaríem milers de preguntes i la resposta sempre serà la mateixa. Hi ha qui, en la seva comoditat, no vol arriscar, i imposa a la resta la paràlisi dels canvis necessaris. Helen Keller era una noia sorda i cega, en un temps en què la dona tenia molt difícil la universitat. Va aconseguir la llicenciatura universitària i va liderar la lluita a contracorrent que obria portes al futur. L’optimisme és la fe que porta inexorablement als èxits, deia. Segurament, també a moltes experiències fallides que no deixaran de ser noves i profitoses ensenyances. Les il·lusions no sempre es converteixen en realitats, però intentar-ho pot portar-nos a l’èxit i també a la possibilitat de tornar-ho a intentar. El psicòleg Daniel Kahneman, premi Nobel d’economia, considerava necessari fer desaparèixer el vessant optimista del cervell, i assegurava que cal eliminar l’excés de confiança que porta els governs a creure que les guerres es poden guanyar ràpidament o que els projectes s’ajustaran als pressupostos, malgrat que els fets mostren tot el contrari. No hi estic gens d’acord, ja que el problema no és d’optimisme, sinó d’interès i avarícia. Les expectatives canvien les accions i les accions canvien la realitat, ja que els idealistes que creuen fermament en les seves possibilitats i facultats aconsegueixen canviar el futur. Sense eludir la realitat, que ha d’estar molt present, hem de ser capaços d’insuflar optimisme als joves, ja que l’alternativa és no moure’ns de la claveguera que ens hem construït com a casa comuna. Confinats a casa, l’optimisme s’ofega i el futur també.