SEGRE

Creado:

Actualizado:

Els cuiners han esdevingut estrelles mediàtiques i programes televisius protagonitzats per xefs o aspirants a xefs, de vegades encara en edat d’haver d’endrapar moltes sopes per fer-se grans (és una manera de parlar, perquè la canalla d’avui dia poques sopes menja), obtenen audiències insòlites. Aquesta moda culinària, elevada a la consideració d’art o gairebé de culte religiós –els altars substituïts pels fogons–, fa l’efecte d’haver arribat als àmbits de la política i la justícia polititzada que s’estila actualment en aquests verals. Fa un parell o tres de setmanes, bona colla de dirigents de partits, jutges i tertulians van dedicar llargues estones a debatre una qüestió en aparença tan irrellevant per a la gestió de la cosa pública com si cal trencar o no els ous per fer una truita. No sóc tan ingenu com per no entendre que es tractava d’un joc metafòric –un joc d’ous– i, en conseqüència, no em vaig prendre en un sentit literal la frase pronunciada per Joan Coma, representant de la CUP a l’ajuntament de Vic, encara que la temptació era forta.

Perquè, ben pensat, no tenia raó l’al·ludit cupaire al dir que per elaborar una truita es requereix esbocinar abans alguna closca ovoide. No sempre és així. Hi ha truites sense ous, i jo n’havia ingerit bastantes, però potser el regidor vigatà és massa jove per haver-les conegut. Són les anomenades truites amb trampa, típiques en altres temps d’aquestes comarques, en què clara i rovell eren substituïts per aigua, farina i llet a fi d’abaratir-ne el cost, quan els ous no eren a l’abast de moltes economies familiars.

Tornant al símil polític, tenim en aquest país partidaris de la truita amb trampa. Són aquells que es declaren a favor d’un referèndum, però només si Madrid s’hi avé. Un referèndum pactat és una trampa conceptual per no mullar-se i fer-nos perdre el temps, perquè tots sabem que mai no ens el permetran. Em temo que els defensors d’aquesta idea prefereixen en el fons la truita espanyola, com designen ells la de patates –i ceba opcional–, a una truita catalana, que ignoro si existeix com a tal. Com hauria de ser, en tot cas? Amb calçots? Amb escalivada? Me la imagino més aviat com una que alguns migdies ofereixen al restaurant La Masia del lleidatà carrer Democràcia, que és una truiteta a la francesa amb una llesca de pa sucat amb tomaca, però no pas per fora sinó a dins.

tracking