Mirall del cel

El nou model de Seat no es dirà Aran. Mira que sonaria bé: Seat Aran. Gairebé tant com Seat Arbeca, disculpin que escombri cap a casa. Amb una escombra com la requisada pels civils de la Ràpita a uns joves que enganxaven cartells pel Sí. De l’elecció popular (en això sí que es permeten referèndums) n’han resultat finalistes Àvila, Aranda i Tarraco. Intueixo que les dues primeres tenen més possibilitats, per castellanes, i perquè Tàrraco amb accent no és fàcil de dir, mentre que Tarraco sense accent rima amb Marraco.

Lamento l’eliminació d’Aran. Estimo el petit país pirinenc. Hi vaig tant com puc. Escric sovint sobre els seus nombrosos atractius turístics. Penso que l’encertava mossèn Condó a l’afirmar que “Era Val d’Aran pulida / et mirall ei ué de’t cèu”. El mirall del cel. Ara bé, darrerament per a mi un mirall una mica trencat, perquè alguns aranesistes que admirava per la seva lluita en favor de la identitat d’aquella part d’Occitània s’obstinen a donar la raó a un altre poeta autòcton, Ramún Caritá: “Quan’ra Patria ei en perill / tuti vien ta serví Espanya”.

El partit Unitat d’Aran, entre els militants del qual compto i confio seguir comptant amb bons amics, insta a no acudir a votar l’1-O. Paradoxal: defensar l’autodeterminació de la vall i posar-se de cul quan Catalunya intenta exercir aquest dret. L’excusa, de mal pagador, és que la Generalitat no ha desplegat prou la llei d’Aran de 2015 i la llei de l’aranès de 2010. Obliden que, si han pogut assolir aquestes normes i un reconeixement a les seves cultura i institucions és perquè estem parlant justament de Catalunya. Només cal que travessin el túnel i baixin fins a municipis de la Franja com Areny o Benavarri per imaginar el tracte que rebrien a l’Aragó en el tema del respecte a la diversitat, començant pels topònims: Arén, Benabarre...

Llevat del gran Emili Medan a Les, els alcaldes d’UA no cediran locals perquè hi votin els veïns, emparant-se en la legalitat vigent, igual que la majoria dels de CDA i el mateix Conselh Generau, de Naut Aran fins a Canejan i Bausen. Sí, també Bausen, on mostren plens d’orgull aquell petit cementiri d’una sola difunta, a qui el capellà havia prohibit enterrar en sagrat, per estar casada amb un cosí, construït pel vidu tirant pel dret i desobeint la llei de Déu, que deu ser encara de rang superior a la constitució espanyola, suposo.