SEGRE

Creado:

Actualizado:

Goig intens però sensació agredolça. Llavor sembrada, que un dia o altre germinarà. Tard o d’hora guanyarem. La llibertat caurà com fruita madura. Malgrat la repressió ja no hi ha retorn possible, encara que en aparença estiguem retrocedint. Dues passes endavant i una enrere, que aconsellava un Lenin que d’estratègia va demostrar saber-ne un ou. Un ou de Fabergé, com els que col·leccionaven els tsars al Palau d’Hivern, que contra tot pronòstic va ser pres pel poble.

S’acaba d’editar un recull de poesies de Ramon Muntanyola (1917-1973), que tot just diumenge passat ressenyava al Lectura. Impulsor de la catalanització de l’Església sota el franquisme i víctima de represàlies per aquest motiu, es va estrenar amb uns versos en memòria del cardenal Vidal i Barraquer, mort en 1943 a l’exili per haver-se negat a beneir la cruzada nacional. “Dia vindrà que dreçarem la testa...”, augurava el capellà lletraferit, referint-se als ciutadans d’una Catalunya castigada per un dictador implacable, i a la qual vaticinava que “tornarà a prendre ànima i cos”. Dia vindrà. Així es titula el llibre. És clar que sí. No hem de perdre l’esperança. No podem. També ho deia mossèn Muntanyola, puntualitzant que l’esperança no havia de ser passiva, perquè el dia en qüestió no arribarà mai si no fem allò que calgui perquè arribi. De moment, tenim raó, dignitat i orgull. Dubto que ens mereixem segons quines altres coses. Algú al·legarà que ens ho hem buscat. I ells, què aconseguiran? Com en el cas d’aquelles donzelles indefenses de les novel·les romàntiques que acaben sucumbint a la brutal luxúria d’un sàtir, tindran el nostre cos però mai la nostra ànima (encara que sospito que l’únic que en el fons els interessa de nosaltres és el cos, vull dir els impostos). En fi, sabíem que no ens sortirà de franc. No hi ha rosa sense espines.

Això és com un part. Un part llarg, no l’horeta curta desitjada a les parteres. Fa mal i causa angoixa, però l’alegria posterior ho compensa tot. Escrivint aquestes ratlles em ressona al cap un vell èxit de Silvio Rodríguez, el cantautor cubà que ha expressat la seva simpatia pels nostres drets: “

La era está pariendo un corazón / no puede más, se muere de dolor / y hay que acudir corriendo / pues se cae el porvenir...

” L’home calla, escolta com la terra plora i no pot restar impassible: “

Debo dejar la casa y el sillón...

tracking