L'arbre de la llibertat

L’endemà de la proclamació de la independència –més virtual o simbòlica que no efectiva, però independència al capdavall–, em vaig proposar de celebrar-ho, i de pas aprofitar per desconnectar una mica de la vertiginosa actualitat informativa de les darreres setmanes, travessant per l’Eix Transversal bona part del territori de la nounada República Catalana, amb l’estètic objectiu d’anar a veure els colors de la tardor al Montseny. Nulla etica sine estetica, canviant l’ordre de la filosofada, de manera que soc partidari del flamant estat que de moment no figura als nostres passaports però sí que als nostres cors –i a la nostra futura memòria històrica–, per raons ètiques i sobretot estètiques, vull dir per exemple que estic content de comptar-me entre aquells que a les manifestacions entonen cançons de Lluís Llach i no de Manolo Escobar: encara hi ha classes. Entre Calaf i Manresa em vaig aturar a fer un mos a Can Miliu, vora l’estació de Rajadell. El menjador era ple d’homes que esmorzaven de forquilla –tripes, capipota, galtes de vedella, peus de porc, bacallà amb samfaina– i a qui la situació política no semblava haver-los fet perdre la gana. Comprenent que en un context com el descrit no podia demanar un croissant, al final em cruspia una bona llesca de pa de pagès amb un pam de llonganissa a la brasa i mig plat de patates mascarades, que són com un trinxat amb botifarra negra esparracada. Un dia és un dia i no cada dia estrenem ciutadania republicana. Que l’article 155 ens agafi tips, vaig concloure. Tips i proclamats, a banda de confessats, que pinten bastos. Els boscos del Montseny i les Guilleries encara no lluïa l’esplendor cromàtica d’altres anys per aquestes dates, potser perquè de moment no ha fet gaire fred, però al centre de la porticada plaça de la Vila a Arbúcies ja groguejaven les fulles de l’enorme plataner que anomenen l’Arbre de la Llibertat perquè el van plantar el 1873, arran de l’adveniment de la Primera República. Una experiència efímera, que no va durar ni dos anys i va veure passar cinc presidents, dos dels quals donen nom a carrers de Lleida: Pi i Margall i Salmerón. Qui sap si n’hi tindrem mai –espero que així sigui– un de dedicat al per a mi encara president Puigdemont, si pot ser substituint algun dels alcaldes i altres personatges franquistes presents encara al nomenclàtor urbà.