SEGRE

Creado:

Actualizado:

El mateix diumenge passat en què moria el meu pare, ens deixava una altra persona per qui sentia una estimació sincera, si és que les persones estimades ens arriben a deixar mai del tot, especialment en el cas singular dels escriptors o els artistes, que en certa forma reviuen cada cop que algú llegeix els seus llibres o admira les seves creacions. En el concorregut comiat civil de la benvolguda Dolors Sistac, dimarts al matí al tanatori de Lleida, van sonar tres chansons que ella devia haver sentit i cantat centenars de vegades, romàntica i francòfila com era (em temo que els francòfils som avui una espècie en extinció, no sé si també els romàntics). Les feuilles mortes, per Yves Montand. Le météque de Georges Moustaki. Je ne regrette rien, en la veu única d’Edith Piaf. Un repertori que jo mateix podria triar per al meu propi funeral (afegint-hi algun fado) i em va commoure d’escoltar en aquell context, que potser gràcies a la música –i a l’edat avançada de la difunta, 96 anys– no era gaire trist sinó més aviat plàcid, tendre, malenconiós. Poètic, tal com pertocava a algú que fruïa tant dels versos.

Algun cop que coincidíem en un sarau literari, qui havia començat sent Dolores, després Loleta, més tard Lolita, i finalment Dolors, que era com signava els seus textos, per bé que parents i amics la seguien anomenant Lolita, em deia que jo li recordava una cançó francesa. Espero que sigui Je t’aime, moi non plus, li responia. El tema eròtic de Serge Gainsbourg amb Jane Birkin (o bé, millor, la primera versió encara més tòrrida amb la Bardot). No, negava, mentre somreia a la meva picardia. Es tractava de Ma solitude, de Moustaki. Caram! I continuàvem flirtejant una estona. Ai, si ens haguéssim conegut de joves... Llàstima de la diferència d’edat, acabàvem concloent, mentre ara era la melodiosa italiana Gigliola Cinquetti que s’hi esqueia: “Non ho l’età, non ho l’età per amarti...” En efecte, jo era massa vell per a ella. I acte seguit li implorava que s’afanyés amb la segona part de les memòries, havent assaborit tant la lectura de la primera, Temps de llucar. Ja no s’hi va veure amb cor, però sempre ens quedarà tot allò que havia escrit abans i el record d’una dona llesta, sensible, valenta i de remarcable bellesa, tant interior com per fora. Comment veux-tu que je t’oublie?, pregunta el Montand de les fulles mortes.

tracking