El dret de conquesta

Avui és l’últim dia que es pot veure a l’IEI l’exposició El món de Gaspar de Portolà, sobre qui va ser primer governador de Califòrnia, nascut a Os de Balaguer el 1716 i mort a Lleida el 1786, on s’havia retirat i on reposen les seves restes, a l’església de Sant Pere de la cèntrica placeta de Sant Francesc. L’exposició emmarca la figura del militar català en el context de la descoberta i colonització del Nou Món, posant un èmfasi especial en l’apartat dels avenços de la cartografia que van permetre establir rutes noves i més segures de navegació, amb profusió de mapes de l’època adequadament reproduïts i comentats. A tall de pòrtic de benvinguda a la mostra, un text extret d’un llibre antic que transcriu un suposat diàleg entre el cap asteca Cuauhtémoc i Hernán Cortés, diria que un cop retrobats els dos personatges a l’infern o com a màxim al purgatori, perquè no crec que si més no l’extremeny tingués gaires opcions de pujar al cel, després del genocidi que va contribuir a cometre entre els indígenes. Unes paraules malauradament encara de plena vigència hores d’ara i aplicables al delicat moment polític actual. Polític i també –o sobretot– judicial, tenint en compte com fiscals i magistrats s’estan encarregant de la feina que els pertocaria de portar a terme als representants de la ciutadania escollits a les urnes, en un regne d’Espanya en què la separació de poders sembla haver passat a millor vida. I bé, diu el cabdill indi al seu enemic, retraient-li una actuació arbitrària i abusiva: “Vosaltres que presumíeu tan de juristes, per quin principi del dret vàreu poder apropiar-vos allò que descobríeu, de territoris poblats d’éssers tan humans com vosaltres? Amb quin dret podíeu pretendre que ens reconeguéssim vassalls del vostre monarca?”. I l’interpel·lat li respon: “Em pregunteu amb quin dret? Amb el de la força, que regia en el meu temps la Terra i és probable que la regeixi fins a la consumació dels segles”. En efecte, així segueixen les coses, tants segles després: quan no els empara el dret, recorren a la força, o s’ho fan venir bé per convertir la força en dret, que sempre queda més dissimulat, apel·lant a l’imperi de la llei. De la llei de l’embut, si cal, sense vergonya ni contemplacions ni remordiments. I si tot això no ha canviat des dels dies de l’Imperio, perquè els convé, em temo que ja no canviaran.