Franco és viu

El passat 17 d’abril, El Periódico denunciava beneficis fiscals a la Fundación Francisco Franco, com ara reduccions en la declaració de renda als que aportin calers a una entitat que es declara cultural i apolítica. Sí, tan apolítica com aquell mateix individu que solia aconsellar allò de “joven, haga como yo y no se meta en política”. A la novel·la El sindicat de l’oblit (Columna), molt divertida però que fa rumiar, Albert Villaró posa en evidència el cinisme d’una postura pretesament neutral en el terreny de les controvèrsies polítiques, per part d’un subjecte per a qui “la ideologia militant era un llast, una feblesa, una manifestació de la pobresa d’esperit”. A parer de l’autor, el Caudillo es movia per grans conceptes absoluts com la pàtria i l’ordre, però sobretot per l’odi: “Va convertir Espanya en un batalló de regulares a la guerra d’Àfrica.” La governava igual.

El protagonista, mossèn Farràs, que mantenia converses privades de caràcter confidencial –secrets de confessionari– amb el dictador i l’havia estat observant abans d’atemptar contra ell (d’això va el llibre, i no es preocupin, que no penso desvelar-ne el sorprenent desenllaç), esbossa un retrat psicològic de qui ostentava el títol hiperbòlic de Generalísimo que podem subscriure tots aquells que, per edat, el vam haver de patir, tan encertat que val la pena reproduir-lo quasi íntegre: “un tipus asexual, però obsessionat pel poder, pel control sobre els altres. Un home sense escrúpols, capaç del que fos per aconseguir els seus objectius i, al mateix temps, extremadament preocupat per ocultar-ho, perquè semblés que en el fons se sacrificava. Era com una paradoxa: una megalomania interior emmascarada per una supèrbia discreta (...), un personatge d’una grisor fascinant. No tenia cap dels atributs del líder. Zero carisma, un discurs pla i monòton, una veu que feia riure, una simpatia nul·la.” I no obstant, va construir i fer perdurar quatre dècades un règim que, afortunadament, ha acabat passant avall per l’aigüera de la història. Perquè ha passat avall, oi, encara que massa sovint no ho sembli? Sobretot aquests darrers temps en què fa l’efecte d’haver ressuscitat, sense un heroi de ficció com l’Esteve Farràs a punt per rematar-lo (au, ara ja se m’ha escapat un spoiler, ho sento molt, no tornarà a succeir, tal com s’excusava el seu hereu directe).