SEGRE

Creado:

Actualizado:

Comentava diumenge el contrast entre el quadre de Beruete amb una vista de Toledo en 1911 i la fotografia actual dels turons de neumàtics usats, vora la vila fantasma de Seseña, a la mateixa província, costat per costat a l’exposició Inventari general del Museu Morera al Casino Principal de Lleida. Una metàfora de l’Espanya –i també la Catalunya, ai!– que deixarem en herència als nostres fills, després de dècades de descurança particular i negligència per part de les institucions que haurien de vetllar per la preservació del paisatge. Un paisatge tan degradat com el de la referida imatge apocalíptica, que m’ha fet pensar en el descrit en un moment donat per Juan Cal a la seva segona novel·la, Operación Bucéfalo, editada per Milenio i que van presentar dimecres de la setmana passada al Cafè del Teatre els també escriptors Emili Bayo i Montse Sanjuan. Entre les pàgines 51 i 54, per mitjà de tres llargs paràgrafs en què s’alternen enfilalls d’adjectius dignes d’Azorín o de Pla i profundes reflexions sociopolítiques, Cal retrata amb paraules precises els voltants de la presó d’Herrera de la Mancha (Ciudad Real), on compleix condemna el protagonista de la ficció basada en uns fets verídics en la seva major part, si bé maquillats per tal d’estalviar-se alguna querella, sobre el fenomen del narcotràfic a les costes gallegues (la descripció de les quals, si més no geogràfica, li ha sortit bastant més amable a l’autor nascut a Pontevedra).

L’edifici de maons del presidi s’aixeca enmig d’un trist ermàs, on tot és desordre i lletjor, com si els cultius hi haguessin desaparegut per donar lloc a retalls de terra sense treballar, plens de males herbes i guaret. Un aire de terreny abandonat, de parcel·la d’extraradi, que resulta depriment i demostra el menyspreu de la gent pel seu patrimoni natural, “por la herencia recibida”. Una herència rebuda que consisteix en la possibilitat de transformar com més aviat millor en superfície edificable una finca de conreu “con sus nidos de aguilucho, sus madrigueras de conejos y de zorros y sus sembrados de trigo que se remontan a los abuelos romanos, por lo menos”. El final de l’agricultura, en favor de futures construccions. Els pagesos deixant de produir aliments per passar a produir ciment, els ecologistes convertits en una molèstia i les lleis urbanístiques en obstacle al bé comú i el progrés.

tracking