Groc ginesta, verd John Deere

Al monument a les falles d’Isil es poden llegir uns versos èpics de mossèn Anton Navarro: “Som l’alè de la tempesta, / som lo ritme de la festa, / som l’olor de la ginesta / de la vetlla de Sant Joan.” L’olor i el color, de la ginesta, que és idèntic al groc viu de la camamilla, l’espernallac i una classe d’argelaga que floreix en alguns cims d’aquelles valls.

Mentre Tarragona patia el fracàs d’uns Jocs Mediterranis de Tabàrnia mereixedors dels mateixos qualificatius que Europa acaba d’aplicar als trens espanyols d’alta velocitat (massa cars, polítics i amb poca gent), en molts pobles del Pallars, la Ribagorça i l’Aran que celebraven la festa del solstici d’estiu s’imposava la grogor reivindicativa de llaços, cartells i grafits que reclamaven la llibertat o el retorn dels polítics captius o exiliats. Resulta evident que entre els intrèpids fallaires i els assistents a l’impressionant espectacle del descens de troncs flamejants proliferaven els individus que Santi Vila ha definit no fa gaire, en to despectiu, com a independentistes acèrrims del Pirineu, respecte dels quals l’exconseller manifesta sentir-se’n més allunyat que d’un militant gai del PP.

A veure, quin és el problema? La condició d’indepe, d’acèrrim o de pirinenc? O la d’heterosexual? D’un independentista acèrrim de l’Empordà, se’n sentiria menys distant? I d’un independentista diguem-ne moderat, encara que fos fill de l’alta muntanya? I si es tractés d’un pirinenc partidari de la unitat d’Espanya, que li agradessin els homes? En fi, atenent a les seves declaracions dels darrers temps, suposo que es deu identificar més amb un espanyolista acèrrim del Pirineu, com el ministre Borrell. O amb un barceloní gai del PSC com Jaume Collboni, que també ha ensenyat l’orella d’un supremacisme (per expressa-ho amb un terme de moda) urbanita, metropolità, que mira per damunt de l’espatlla tots aquells que no vivim entre Blanes i Salou, territori tabarnès, al denunciar que l’octubre passat, mentre que per la Diagonal fugien les editorials (en realitat només una), hi entraven els tractors. Quina mania els ha agafat amb els tractors, fins al punt d’anomenar Tractòria la part del país contraposada amb Tabàrnia, a alguns que potser preferirien que per la Diagonal en comptes de pacífics John Deere, Massey Ferguson, McCormick, Zetor, Deutz o Fendt, hi desfilessin els tancs.