x

Nos gustaría enviarte las notificaciones para las últimas noticias y novedades

PERMITIR
NO, GRACIAS
Catalán Castellano
Regístrate | Iniciar sesión Regístrate Iniciar sesión
Menú Buscar
Buscador de la Hemeroteca
Segre Segre Premium

DIA DE REG
  • VIDAL VIDAL

Nàufrags de tot estiu

Actualizada 13/09/2018 a las 09:17

Quina joventut de mar ens ha pres...”, engega Carles Riba un dels sonets de Salvatge cor, que faig meu a les acaballes d’un estiu que, com el mar, sempre ens fa sentir joves. Ignoro si és el cas d’Eduard Batlle, filòsof i poeta nascut a Lleida el 1974, citat ja aquí la setmana passada, que es plany en uns versos recents de la “rotunda indiferència” amb què el veuen passar les noies en biquini, al final d’un poema titulat Platja llarga, que podem situar a Tarragona. L’autor de Registre fòssil simula endreçar les tovalloles mentre observa la resta de banyistes. No s’identifica amb cap dels models personals que veu sobre l’arena o entre onades. “Impassible com una illa / deixo que els vents / m’escombrin l’ànima.”

Això: impassible com una illa. Aquella illa deserta que evoca en una altra composició, una insularitat metafòrica sorgida del no-res i que, segons ell, no es fa en quatre dies. Riba va titular també una de les seves darreres peces Illa deserta, un espai no tan geogràfic com espiritual, pura desolació envoltada de buidor marina per tots costats. “Illa sola amb el vent! / Vent més profund que l’aigua.” El reducte íntim de “terra inhumana” que ens aboca a saber-nos uns “nàufrags de cap vaixell”, uns “pobres de cap tresor”, uns “vivents de cap futur”. Amb una conclusió inevitable: “L’illa deserta és pàtria.” Confiem, sortint per uns instants de l’egocèntric refugi del nostre propi cor, més o menys salvatge, més o menys domesticat, i dels sentiments negatius que l’atupen, com un huracà inclement qualsevol desemparat arxipèlag tropical, que la pàtria no arribi a ser una illa deserta, suposo que m’explico.

Per arribar a l’ideal desertització de la illa que som o podem acabar sent, Eduard Batlle, que com a professor de filosofia coneix els pensadors clàssics, diria que amb una certa predilecció pels estoics, prescriu aplacar dins nostre la vanitat i aprendre a passar desapercebuts. Ser illa pressuposa ser ombra. Ser camaleó. Un “zero ontològic”, sigui el que sigui que vulgui dir ontològic. Assumir la declaració d’intencions i principis de Tabacaria, que podríem traduir per Estanc, aquella llarga jeremiada nihilista escrita en 1928 per Fernando Pessoa: “No soc res. / No seré mai res. / No puc voler ser res. / A banda d’això, tinc dins meu tots els somnis del món.” Tots els somnis del mar, com pertoca a una illa.

Etiquetas
Lo más...
segrecom Twitter

Opiniones sobre @segrecom

Envía tu mensaje
Segre
© SEGRE Calle del Riu, nº 6, 25007, Lleida Teléfono: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre