Lisboa revisitada

Un concert del festival Interfado al lleidatà Cafè del Teatre, llegir l’endemà al diari que l’Algarve és la regió on es menja més bé de tot Europa i uns quants dies de vacances encara per gaudir. Conseqüència: a Portugal falta gent!

Onze o dotze hores en cotxe d’anada i altres tantes de tornada, però en tenia moltes ganes, dues dècades ja sense posar-hi els peus, sí que sovint l’oïda –i el cor–, entusiasta com sóc dels fados. De manera que quatre nits en un hotel lisboeta i dues més en un de Faro, a baix a l’assolellat Algarve, per treure el ventre de pena (i la resta del cos de fred). Una escapada romàntica de fado, bacallà i polvo, vull dir pop, és clar, que és com en la llengua de Fernando Pessoa designen l’octòpode que allà cuinen de moltes formes, començant pel polvo à lagareiro, a la graella i amb força oli, si bé no tantes com el bacalhau, protagonista de fins a 365 receptes tradicionals, una per cada dia de l’any. A part, els deliciosos pastéis de nata, que en realitat són de crema, altrament coneguts com pastissets de Belém, que també venen aquí a Lleida, al Viena, però ni de bon tros tan cruixents i el doble de cars. Acostumats a suportar una gent tan ufana i tan superba com la descrita per l’himne, dóna bo de tractar amb portuguesos, que no són tots com Cristiano Ronaldo o Mourinho, sinó la majoria dolços, discrets, afectuosos o si més no cordials, i gens dogmàtics: “Si teniu la veritat, guardeu-vos-la!”, exclama Álvaro de Campos, heterònim de l’esmentat Pessoa, al poema Lisbon revisited, del 1923. Diria que en general simpatitzen amb els catalans i entenen la nostra causa, perquè van haver de patir els seus dominadors veïns peninsulars uns quants segles i encara pateixen l’arrogància de turistes nous rics quan visiten el seu país, l’únic lloc del continent on aquells milhomes no es creuen inferiors sinó amb dret a treure pit. Quan a la recepció d’un hotel o a la taquilla d’un museu et pregunten si ets espanyol i, mentre negues amb el cap, tu respons que català, ells somriuen en senyal d’assentiment, comprensius i còmplices. Gaziel considerava Portugal una Catalunya afortunada. Els portuguesos han tingut la sort històrica que als catalans ens ha faltat. Potser som nosaltres i no pas ells qui hauria d’estar tota l’estona cantant fados planyívols amb títols com Estranha forma de vida, Loucura o Maldiçâo.