Ordre i bellesa

Un crític de llibres retreia a Michel Houellebecq que a la seva darrera novel·la, Serotonina, s’entretingui enumerant els plats dels menús que ingereix. Afirmava que es tracta d’un recurs per omplir pàgines –palla retòrica per substituir el gra argumental– popi d’escriptors sense recursos. No cal dir que no hi estic d’acord, primer de tot pel convenciment que la literatura rau en els detalls, els quals confereixen versemblança a la ficció i, segonament, perquè el polèmic autor, aquella espècie d’Albert Pla de les lletres franceses, no només aporta informació minuciosa sobre el contingut dels seus àpats, sinó sobre molts altres aspectes que adornen o complementen la trama estricta, des dels cotxes conduïts pels distints personatges fins a les cases on viuen o les botigues on compren, com també, en el cas de la referida obra recent, de les armes que disparen.

Aquesta exhaustivitat informativa que alguns lectors tal vegada perceben com innecessària o supèrflua, a part de tediosa, pot ser entesa d’altra banda com un intent de descriure o comprendre la societat actual, tan complicada i diversa. En un moment donat, a la pàgina 237 de l’edició en català d’Anagrama, el protagonista confessa sentir-se desbordat per “la complexitat del món que m’envoltava”, circumstància que l’havia empès a un comportament cada cop més xocant i erràtic. Potser per aquesta causa no pot reprimir la seva admiració la primera vegada que entra, ja a una edat força avançada, en un supermercat, Leclerc, on entremig dels passadissos de prestatges ben proveïts d’una gran superfície comercial, que descriu com un paradís on es respira voluptuositat i un cert luxe tranquil, resumeix la impressió obtinguda amb un parell de termes concloents: ordre i bellesa.

Tot plegat em recorda la delegació de polítics lituans que, ara fa quasi tres dècades, just aconseguida la independència del seu país i alliberats del jou soviètic, van venir a Lleida convidats per la secció local d’ERC. Quan l’aleshores diputat i ara alcalde Miquel Pueyo els va preguntar què els venia de gust conèixer de la ciutat, si la Seu Vella o el palau de la Paeria o qualsevol altre monument, no van dubtar ni un segon a demanar de ser acompanyats al Pryca, el Carrefour d’avui dia, aparador rutilant de la pèrfida societat de consum que havien tingut tants anys vedada per la dictadura del proletariat.