SEGRE

Creado:

Actualizado:

Em va impulsar a anar a veure Viento de libertad una doble coincidència. Acabava de llegir Nivells de vida, de Julian Barnes, que rememora els principis de la navegació aerostàtica, i feia pocs dies que havia tornat d’unes vacances a l’Alemanya oriental.

La pel·lícula evoca la gesta d’uns ciutadans d’aquella república anomenada democràtica, inclosa quaranta anys a l’òrbita soviètica, que intenten fugir-ne en un globus fabricat per ells mateixos de forma precària i clandestina. Potser no és cap obra mestra del setè art però retrata una societat oprimida i empobrida, sotmesa a un poder estranger, en nom d’una ideologia redemptora, a més de tenir-te entretingut dues hores (i no acabes plorant).

Pel que fa al viatge a l’antiga DDR, recomano l’experiència. Jo feia tres dècades que no hi posava els peus –Berlín al marge–, des de la primavera de 1990, quatre mesos després de caure el mur, quan hi vam anar uns quants amics amb una furgoneta llogada, entre els quals l’actual paer en cap, Miquel Pueyo, i la veritat és que m’ha costat de reconèixer tot allò, de tan endreçat i polit, com si fos un país nou, tot just sortit de la capsa. Infraestructures reconstruïdes, serveis públics restablerts, ciutats refetes, quasi totes les cases restaurades (des dels punts elevats de les poblacions, es veuen només teulades noves). Com si no haguessin patit bombardeigs ferotges i la degradació durant una llarga dictadura... ni tampoc el boom urbanístic de gust discutible de la República Federal. Pel que fa a la feixuga arquitectura estalinista, l’han procurat ocultar o amorosir. Una inversió governamental enorme. I malgrat això, l’ascens electoral de l’extrema dreta en aquells lands denota un malestar col·lectiu, interpretat com una certa enyorança del vell totalitarisme, deguda a factors més psicològics que materials. Hi penso mentre escolto Pedro Sánchez atribuint a l’independentisme català meres motivacions econòmiques: com que som més rics –se suposa, no n’estic tan segur–, i no ho volem compartir amb la resta, pretenem marxar. L’home, tan llest que es creu, demostra no haver entès res, igual que la majoria de polítics, periodistes i intel·lectuals espanyols, incapaços de comprendre les raons profundes del nostre anhel de llibertat, que també és un vent, encara no sabem si prou fort per enlairar un simple globus o per provocar un tsunami.

tracking