SEGRE

Creado:

Actualizado:

Direm, finalment confirmada la sospita –no calia ser cap endeví amb bola de vidre per encertar el despropòsit de resolució–, que el judici va ser una farsa. O que la sentència estava escrita per endavant, potser no en detall però sí a grans trets. I que si la majoria de la premsa i la classe política de Madrid encara la troben benèvola és que, a part de fatxes, són mala gent. I que l’expressió “justícia espanyola” no és més que un oxímoron o contradicció en els termes. I que Oriol Junqueras no hauria de passar 13 anys entre reixes sinó ser president de la Generalitat, el càrrec que hores d’ara probablement ostentaria si tot hagués discorregut normalment. Ni la resta de processats patir una condemna que s’ha confirmat –tal com prevèiem, fet que no disminueix la nostra indignació actual– com una autèntica salvatjada. Un càstig cruel, desproporcionat, amb ànim d’escarmentar, de rabejar-se, d’atemorir... Una condemna a Catalunya, ras i curt. Direm, per molt que ens ho prohibeixin –per començar al personal dels mitjans públics–, “presos polítics” o “exiliats”, perquè dir una altra cosa seria emprar eufemismes covards o mentir, i en canvi no direm “autoproclamat” o “autoanomenat” per referir-nos al Consell de la República, sinó que més aviat optarem per al·ludir a una autoproclamada o autoanomenada democràcia espanyola, cada cop més espanyola i menys democràtica: una democràcia a la turca, de moment sense exhibir tancs, però tan sols perquè no els necessiten, ja que si els creguessin imprescindibles no tinc cap dubte que no tindrien dubtes a treure’ls a passeig. Sense manies ni escrúpols ni complexos. Sense remordiments posteriors. Ells són així, com fa segles que sabem. I direm també que, en aquesta hora greu que ens ha tocat viure, sembla encara més absurd, per no dir patètic (i lamento haver-ho de fer notar per causa d’aquells amics o coneguts que encara ho són i que imagino aquests dies com a mínim incòmodes, sinó avergonyits), veure els socialistes catalans concorrent a unes eleccions amb el lema “Ahora, España”. Un eslògan que, després de tot el que hem vist darrerament, no pot sonar més oportú i engrescador. No sé com ens podrem resistir a la temptació de votar un partit amb una carta de presentació tan suggestiva... Ara, Espanya? La resposta –això direm, al carrer i a les urnes– només pot ser: Ni ara ni mai.

tracking