SEGRE

Creado:

Actualizado:

Sis dies a Roma, sis dies plovent, que ja és ben estrany, fins i tot al novembre, a la normalment assolellada capital d’Itàlia, no pas d’Irlanda o Noruega, on les pluges constants formen part del paisatge. Tan sols mitja hora de sol, en tota l’estada, i ens enxampa a cobert, veient obres de Bernini, Rafael i Caravaggio a la Villa Borghese. Al sortir, paraigua altre cop. I malgrat el temps advers, l’aplicació del mòbil indica uns quinze quilòmetres caminats per jornada. Sobre tolls i llambordins lliscants, amb el perill previsible, perquè hauries d’avançar tota l’estona mirant on poses els peus, per no donar un pas en fals i torçar-te el turmell, cosa impossible en una ciutat com l’eterna, on l’esguard se te’n va amunt, cap a les façanes d’esglésies i palaus. I més tenint en compte que bona part del paviment urbà presenta forats i altres desperfectes. Els italians, i en particular els romans, són així: presumits al vestir, les botigues impecables, confortabilitat a les llars de portes endins, però desentenent-se per complet d’espais comunitaris, perquè gasten un individualisme irreductible i sospito que odien pagar impostos encara més que nosaltres: el que és del comú, no és de ningú.

Així que busquem aixopluc de museu en museu, de temple en temple (excepte Sant Pere del Vaticà, amb una cua per entrar-hi que fa el tomb a la plaça: allò d’anar a Roma i no veure el papa), de palazzo en palazzo, de cafè en cafè (a la Tazza d’Oro, on es vanten de servir el millor del món, rivalitzant amb el proper Sant’Eustachio, un espresso costa 90 cèntims, per compensar els 7 euros que ens han clavat al Greco) i de trattoria en trattoria. En una de situada als baixos d’un antic col·legi del segle XV que conserva finestres gòtiques, a la piazza Caprenica, vora el Pantheon, mentre enforquillo uns spaghetti all’amatriciana llegeixo en una pissarra que decora l’agradable local: “La vita é tropo breve per bere vini mediocre.” El recomanat de la casa no ho és gens, de mediocre, tampoc gaire car, un notable tempranillo, tal com també en diuen en italià. Al cambrer l’informem que en català és ull de llebre. Ochio de lepre, perquè ens entengui. Li fa gràcia. Però més que de llebre, ens convindrien ulls de mosca, encarats alhora en moltes direccions, per poder circular a peu per aquells carrers molls –ja no dic amb cotxe!– sense por a prendre mal.

tracking