L'amor en temps del virus

Monotemàtics de mena, la majoria d’articulistes i tertulians d’aquest país han substituït el Procés pel Covid. Normal: l’actualitat mana, sobretot si es tracta d’una actualitat tan extraordinària. No sembla fàcil abordar hores d’ara cap altra qüestió que pugui suscitar l’interès del lector, comprensiblement amoïnat per la pandèmia. Però penso que aquells que disposem d’una tribuna pública ens hi hauríem d’esforçar, si no a defugir completament qualsevol referència a la guerra contra el coronavirus (al final se m’ha encomanat el llenguatge bel·licista d’aquell general espanyol que surt tant per televisió, amb el pit ple de medalles, disposat a combatre el microbi a canonades: no sé en quantes batalles deu haver lluitat, per a lluir tantes condecoracions), almenys en comentar-ne aspectes col·laterals o anecdòtics. Ni que només sigui per modèstia, ara que tothom que opina en els mitjans sembla epidemiòleg. Ho confessava fa poc Vicenç Villatoro a la seva columna de l’ARA: “Si no escric cada dia sobre el coronavirus no és perquè no ho trobi importantíssim. És perquè no sé què més dir-ne.” A mi ja fa molt que em passa igual amb el Procés.

Per exemple, un assumpte tangencial a aquesta pesta moderna: l’amor, per dir-ne d’una manera ràpida i entenedora. El fet és que, arran de la reclusió domèstica obligatòria, hi ha parelles que lamenten haver d’estar tant temps confinades juntes, acusant les tensions d’una llarga convivència (molts matrimonis xinesos, tot just aixecar-se la prohibició de sortir al carrer, han corregut als jutjats a tramitar el divorci), i d’altres parelles, no tant de casats com de festejadors o amants més o menys furtius, que pateixen per no poder-se veure, vull dir en persona, no pas a través d’una pantalleta, ja no dic tocar-se. Els puc explicar el cas de dos enamorats ja madurs, encara que tal vegada no ho aparentin gaire, reclosos en les cases respectives, en localitats diferents, que un cop per setmana queden al pàrquing d’un supermercat de la capital, on ella compra. Aparquen els cotxes l’un a la vora de l’altre, en baixen, es miren, parlen cinc o deu minuts mantenint entre ells la distància prudent d’un parell de metres, amb la mascareta posada, es fan un petó a l’aire i se’n van cadascú pel seu costat, sense ni haver-se pogut donar la mà. Romàntic? Potser sí, però millor que tot això no duri massa.