SEGRE

Creado:

Actualizado:

Confiava a aprofitar aquesta quarantena, que ja és cinquantena i amenaça de ser seixantena o setantena, per ordenar el caos domèstic de llibres i discos, com veig que altres estan fent, o això expliquen en articles de premsa en tant que pretext per escriure sobre llibres i discos, però el cert és que les quatre primeres setmanes no n’he tingut temps ni esma, i les restants m’he sentit massa exhaust. A veure si a la pròxima pandèmia...

De manera que em seguirà succeint que preferiré adquirir de nou (Amazon ha esdevingut una temptació irresistible, en especial pel que fa a la música) un determinat volum que vulgui rellegir o bé un CD que em vingui de gust resentir, tot i estar bastant segur de tenir-lo desat en algun prestatge de les disperses i caòtiques biblioteca o discoteca particulars, que no pas sotmetre’m a l’esforçada i sovint frustrant recerca. Encara rai que no sempre és així. L’altre dissabte no vaig tardar ni cinc minuts –un cop de sort– a localitzar un compacte de Lee Konitz que havia comprat fa almenys dues dècades, sense ni imaginar que un dia em serviria per parlar-ne al diari, en un establiment del carrer Lluís Companys que es deia JABS, obria també els caps de setmana i era alhora quiosc, llibreria i cafeteria estaurant, a més d’oferir una petita però interessant selecció discogràfica, sobretot de clàssica i jazz. Vaja, el paradís. Llàstima que aquell prometedor negoci funcionés només uns mesos, no pas per falta de clients, sinó per desavinences entre els socis.

Bé, el cas és que vaig buscar –i trobar, al·leluia!– aquell recull de vells èxits de Lee Konitz, reeditat en 1989, perquè acabava d’assabentar-me de la mort del saxofonista de Chicago, als 93 anys. Així que, mentre plegava i planxava la muntanya de roba que se m’havia anat acumulant, sonaven de fons unes peces que la veritat és que he sentit poc, una mica massa bebop pel meu mal, que no vol soroll, tret d’algun mig temps de ritme més pausat com Skylark o Mean to me. I després em van venir ganes de posar una balada d’un altre saxo alt coetani, el gran Paul Desmond, més melòdic, acompanyat per la trompeta angelical de Chet Baker, en concret una versió del melangiós You can’t go home again que cada vegada que l’escolto em fa plorar. No pots tornar a casa, diu. Com el confinament d’ara però a la inversa, que no em podem sortir gaire.

tracking